Abans i després

A cops, quan fem una fotografia, els ulls ens enganyen. Almenys a mi. El nostre cervell se centra en allò que volem que surti a la foto i ens oblidem del que envolta el subjecte.

En mirar, ara sí, amb ulls fotogràfics, el que hem fet, ens adonem dels nostres errors. El senyor que passava per darrere, o la nena que es queda mirant i que malauradament portava una faldilla vermella que destrossa totalment la foto, ja que els ulls se’n van cap allà oblidant el punt d’interès que nosaltres volíem.

Aquí podem parlar de l’anàlisi de la imatge: el fons i la figura que tots sabem, però que, com deia la cançó, sovint oblidem. I és que amb la càmera a la mà se’ns obliden coses. El diafragma, la velocitat, la profunditat de camp i un llarg etcètera fan que no veiem la nena amb la faldilla vermella. Almenys a mi em passa.

Però per a això tenim el retoc, per salvar aquestes circumstàncies. Quan parlem de retoc, la gent es posa les mans al cap. A la nostra “olla” ve la paraula Photoshop i quedem paralitzats, més si veiem els grans del retoc, que fan amb les fotos verdaderes meravelles. Però si no som uns mestres del Photoshop i a més no ens agrada, podem utilitzar altres programes més senzills; de vegades, el millor no és el més pràctic. Una faldilla vermella només cal enfosquir-la, i ja no molesta.

Aquí us deixo una fotografia que vaig retocar, abans de presentar-la a un concurs (malgrat que no va guanyar ni de bon tros), en la qual molestaven alguns elements: la gent del darrere i els animals que envoltaven el que jo volia fotografiar, els tres crestons.

Retoc: només fer servir un pinzell de clonar i retallar una mica la fotografia va ser suficient per deixar els crestons en primer terme i sols, que era la meva idea al fer la fotografia. Però com ja se sap, la llei del tal Murphy feia que els animalons i la gent no s’estiguessin quiets. Solució: uns petits retocs perquè la imatge guanyi una mica. Aquí us deixo les dues fotografies, l’original i la final. Jutgeu, però no sigueu massa durs.