El com i el perquè de fer un fotollibre

Reflexions, inquietuds i conclusions del procés d’autoedició del llibre Retorn, de Jordi Mestrich

Fa un temps em vaig plantejar fer un fotollibre amb algunes de les meves fotografies de paisatge, i fa poc vaig decidir tirar-ho endavant. Encara hi estic treballant mentre escric aquestes línies.

Fer un fotollibre és quelcom costós, molt costós: demana esforç, temps, planificació i comunicació, molts diners i altres maldecaps. Si, a més, com és el cas, no és quelcom que es faci per treure’n beneficis –veurem si al final del camí arribem a cobrir totes les despeses–, aleshores, per què un fotògraf amateur, desconegut, i de mena patidor com un servidor s’aventura a fer quelcom d’aquesta envergadura?

És una pregunta que sovint m’he fet, tant en el moment que va sorgir la idea, com, sobretot, al llarg de tot el procés d’autoedició del llibre.

Des d’aquesta mateixa revista se’m va demanar si podia preparar un article per parlar-ne. Em va semblar una bona proposta, ja que l’escriptura obliga a endreçar les idees i a provar de plasmar-les per tal de fer-les entenedores als altres, i fins i tot a un mateix.

Escriure és també una oportunitat immillorable per detallar i provar de trobar respostes a les preguntes que hom pot fer-se sovint.

Així doncs, intentaré compartir algunes de les meves principals reflexions, inquietuds i conclusions de tot aquest procés apassionant.

1. El tema: la voluntat de compartir i explicar quelcom inexplicable

Deu fer sis o set anys que faig fotografia de paisatge, principalment a la costa i durant la sortida del sol. A fi de trobar la millor il·luminació i un paisatge el més solitari possible, em llevo molt aviat per arribar a les localitzacions encara de nit, abans de l’alba.

L’olor del mar, l’aire fred, el so de les onades o els colors fugaços de les primeres llums del dia són alguns dels elements que m’inspiren en aquells moments i que miro de plasmar a les meves imatges.

Fruit de la concentració en la presa de les imatges, i juntament amb la solitud, el silenci i la serenitat de l’albada, començo a sentir en aquells instants un conjunt d’emocions i sensacions que em fan viure el present d’una manera plena i trobar una reconfortant pau interior.

D’alguna manera la fotografia és l’excusa, el camí, i no tant l’objectiu. Tot i això, evidentment, si a més aconsegueixo captar les imatges que m’havia proposat, doncs és un motiu més de satisfacció.

És així com em vaig proposar fer un fotollibre i provar de compartir part d’aquest sentir. Fer quelcom que reflectís els moments de consciència plena, benestar i serenitat que jo percebia, i que, d’una manera o altra, tots hem experimentat alguna vegada.

Hi haurà qui ho aconseguirà fent meditació, caminant per la muntanya; d’altres, pintant, pescant o fent tir amb arc. Jo ho aconsegueixo fent fotografies. En qualsevol cas, per arribar a aquests estats és imprescindible trobar-se envoltat de natura.

Tal com suggereixen algunes filosofies orientals, com el taoisme, pot ser difícil compartir totes aquestes emocions amb paraules. Ni tan sols amb imatges aconseguirem mai transmetre allò que sentim per mitjà de l’experiència mateixa, mai tan fidelment com el que vivim en persona.

2. Els textos

Tot i això, he trobat en la combinació d’imatge i poesia una proposta que al·ludeix a bona part d’aquests sentiments, deixant la porta oberta a noves i múltiples interpretacions per part del lector. Per aquest motiu, em vaig proposar acompanyar les imatges amb alguns poemes propis que també he anat escrivint al llarg d’aquests anys.

3. La vida comença al final de la teva zona de confort

Aquesta frase és de l’escriptor Neale Donald Walsch.

Com he comentat abans, iniciar aquest projecte em feia un respecte immens i, malgrat sentir el desig de dur-lo a terme, no vaig poder evitar que m’arribessin també les pors… Jo no soc un fotògraf ni conegut ni reconegut, els meus contactes són limitats, mai he publicat un llibre o un fotollibre, ni tampoc he fet mai una campanya de micromecenatge…

Em preguntava: i si a la gent no li agraden prou els llibres de fotografia i de paisatge? Decidiran invertir igualment a cegues en aquest fotollibre? Com es maqueta un llibre? A quina impremta puc anar? De quin pressupost podré disposar? Quin serà el preu prou atractiu per a la gent i que alhora em permeti cobrir despeses? Etc., etc., etc.

La cita de Neale Donald Walsch pot sonar romàntica o fins i tot semblar un eslògan d’una pel·lícula de Hollywood, però sempre que l’he seguit a l’hora d’afrontar nous reptes m’ha acabat portant quelcom positiu. Sempre.

4. La planificació

És imprescindible preparar acuradament una explicació entenedora del projecte, imatges i vídeos; fer un pressupost realista de les despeses i dels ingressos, i tenir en compte els costos de la plataforma de micromecenatge, impressió, enquadernació, enviaments, impostos, etc.

5. La difusió del projecte

No ens enganyem: per tirar endavant un projecte amateur, sigui el que sigui, cal fer les coses mínimament bé, però sobretot cal també fer-ne molta difusió entre familiars, amics, coneguts, saludats, companys de feina, i també vells enemics amb els quals poder fer les paus. Després, cal ser molt perseverant i molt pesat. Literalment.

En aquests casos, crec que és fonamental recórrer a plataformes de micromecenatge tipus Verkami, que és la que jo vaig fer servir. És vital fer una precampanya amb antelació suficient per comunicar al màxim nombre possible de persones la intenció d’un projecte que encara ni has començat. Això requereix empassar-se l’orgull, ja que, en definitiva, s’està demanant confiança i un pagament per avançat a moltes persones.

Una vegada iniciada la campanya, cal fer de nou recordatoris a tothom; difondre l’evolució i l’estat del projecte; planificar els correus a enviar i la difusió periòdica a través de les xarxes socials, i a més, no oblidar el boca-orella. I, per descomptat, també s’ha d’estar disposat a empassar-se el gripau davant de la possibilitat de no arribar a l’objectiu previst per poder materialitzar el projecte.

6. Els aprenentatges col·laterals

Abans de començar aquest projecte no sabia com es maquetava un fotollibre; ara, tampoc en soc un gran expert, però a base de vídeos de YouTube he après com fer un muntatge bàsic amb un software de maquetació.

També he après que per fer i comercialitzar un llibre o un fotollibre cal sol·licitar un número ISBN (número internacional normalitzat per a llibres, de l’anglès International Standard Book Number) a una agència, i posteriorment generar un codi de barres.

He comprovat també que hi ha diferents tipus d’enquadernacions i que per poder cosir un llibre cal que el nombre de pàgines sigui múltiple de quatre.

7. La narrativa visual

Per a mi, una de les tasques més dificultoses de tot plegat ha estat el fet de poder crear un discurs amb una certa coherència visual. Un fotollibre potser no necessita un inici, un nus i un desenllaç com en el cas d’un llibre, però de ben segur que demana una consistència visual.

Això no vol dir que totes les imatges hagin de tractar de quelcom similar estrictament; pot haver-hi una evolució i, fins i tot, alguns trencaments o contrapunts, però, en qualsevol cas, cal formar una unitat que es pugui reconèixer com a tal. Aquesta tasca comença, de forma inexorable, amb la tria de les nostres imatges i el descart forçós de moltes, un exercici encara més difícil, ja que com a fotògrafs voldríem mostrar totes les nostres fotografies i no haver-ne de sacrificar cap.

8. L’emparellament de les imatges

Quan en un fotollibre mirem dues imatges, una a cada pàgina, inevitablement s’estableix un diàleg visual entre elles, sigui de manera directa o subtil; per analogia o per contraposició obtindrem una clara relació visual entre ambdues, tret que optem per posar només una imatge cada dues pàgines, és a dir, per deixar una de les dues pàgines en blanc.

En fotografia de paisatge molt sovint trobem horitzons formats pel cel i el mar, o pel cel i el terra. Durant la maquetació em vaig adonar que quan hi ha dos horitzons de dues imatges diferents, l’un al costat de l’altre, cal que ambdós coincideixin horitzontalment, tret que la diferència entre tots dos sigui prou important.

Voler complir aquesta premissa em va fer escollir unes determinades imatges per sobre d’unes altres i, fins i tot, haver-ne d’escalar algunes i retallar part del seu enquadrament per aconseguir igualar la línia de l’horitzó d’ambdues pàgines.

9. L’elecció del paper

Existeixen diferents tipus de paper de diferents gramatges, coloració i textura, que, una vegada impresos, poden afectar de forma dramàtica la percepció de les imatges, gairebé com si es tractés d’un segon processament.

Cal escollir l’adequat, tenint molt en compte el conjunt, ja que el paper triat pot potenciar algunes imatges, però perjudicar-ne d’altres, i viceversa.

10. El retrobament de velles i noves amistats

Com he comentat anteriorment, per poder materialitzar un projecte de mecenatge cal comptar amb tots els contactes possibles.

Un dels aspectes més engrescadors d’aquest procés ha estat comprovar la bona acollida que ha tingut el projecte per part de moltes amistats i persones amb les quals he compartit bons moments, tant recents com de fa molts anys.

Per tant, en aquest sentit, aquest projecte ha estat també una bona excusa per reprendre el contacte amb aquelles persones que, per les exigències del dia a dia en què tots ens veiem arrossegats, vaig deixar de veure fa temps.

Per acabar, vull donar les gràcies a tots els mecenes que han ajudat a fer realitat aquest projecte tan personal. No els puc anomenar a tots, però, tot i això, m’agradaria destacar especialment el suport de la meva dona Alícia i la seva paciència a l’hora d’aguantar les meves neures; el suport dels meus pares (la meva mare és la meva distribuïdora principal); els consells del fotògraf Xavier Manrique per preparar la campanya de mecenatge; l’ajut de la Junta del Fotoclub Poblenou; la valuosa opinió, pel que fa a la narrativa visual del fotollibre, del company Josep Maria March, i les aportacions i vitals correccions de la companya Judith Aranich.

Gràcies a tots i a totes!