Passejades per l’estació de França

“anys enrere no podies accedir-hi amb una càmera […] estava prohibit retratar estacions ferroviàries”

Sempre m’ha agradat passejar per l’estació de França, em fascina la seva arquitectura, però em sap molt de greu que no estigui prou cuidada. També em porta algun mal record, ja que des d’aquest emplaçament vaig sortir cap a la mili, i no tenia gaires ganes d’anar-hi. I, malgrat tot, en tinc algun bon record, com quan la meva família i jo anàvem a buscar els meus cosins vinguts de França per passar uns dies de vacances, o bé quan marxàvem el meu germà i jo a visitar-los.

Ara no hi ha cap problema per entrar-hi a fer fotos, però anys enrere no podies accedir-hi amb una càmera perquè et deien que estava prohibit retratar les estacions ferroviàries. També hi va haver una època en què estaves obligat a passar els equips fotogràfics per l’escàner. Avui en dia es permet fer fotos en les zones privades d’ús públic de les estacions ferroviàries.

“L’espectacular efecte de llum natural sobre les dotze vies”

L’estació de França és un espai emblemàtic de la nostra ciutat, un lloc de pas de moltíssimes persones, que va ser inaugurada el 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. És un edifici monumental destacable, ubicat a l’avinguda del Marquès de l’Argentera, en el barri del Born. Obra de l’enginyer Andreu Muntaner i l’arquitecte Pedro Muguruza, l’edifici va ser una creació a dues mans de la qual destaca la doble marquesina metàl·lica amb vidrieres que fa possible l’espectacular efecte de la llum natural sobre les dotze vies que la componen. L’edifici és un dels exponents més importants de l’arquitectura de ferro modernista a Barcelona.

Un altre element de gran bellesa és el vestíbul noucentista amb tres grans cúpules, dissenyat per l’arquitecte Duran i Reynals, per afavorir l’amplitud de l’edifici. La presència de materials nobles com el marbre i el bronze, tant en el vestíbul senyorial com en la resta de la construcció, augmenten la vistositat i distinció de l’estació, sovint comparada amb l’estació d’Orsay de París.

Va ser una de les últimes estacions d’Europa edificades en aquest estil i és actualment l’única estació de tren de la ciutat de Barcelona que destaca pel seu caràcter històric i artístic.

“amb la vista posada en els grans esdeveniments de l’any 1992, entre els quals els Jocs Olímpics de Barcelona, es va iniciar una llarga rehabilitació de l’edifici que va durar quatre anys”

Els edificis embolcallen les vies en forma de U i estan fabricats amb materials considerats de luxe com el marbre i el bronze, amb vidrieres decoratives. El vestíbul compta amb tres cúpules de grans dimensions. Les dotze vies (numerades de la 3 a la 14) i les seves andanes situades dins de la U estan cobertes per dues marquesines metàl·liques de 29 m d’altura i 195 m de longitud, que en part estan corbades cap a l’esquerra. Completen les instal·lacions de l’estació dues vies més (numerades 1 i 2), en la part exterior de la marquesina, i altres zones d’estacionament, com el túnel que hi ha a la sortida de l’estació, per al manteniment de trens. L’estructura metàl·lica va ser construïda a l’empresa Sociedad Material para Ferrocarriles y Construcciones, SA, coneguda popularment com a Can Girona.

El 1988, amb la vista posada en els grans esdeveniments que s’haurien de celebrar l’any 1992, entre els quals s’incloïen els Jocs Olímpics de Barcelona, es va iniciar una llarga rehabilitació de l’edifici que va durar quatre anys i va resoldre els greus problemes de deterioració que estava sofrint. Els treballs de restauració van ser dirigits per l’arquitecte José Ramón Pastor González, que va comptar amb la col·laboració de l’escultor Antoni Rosellé i l’enginyer José Rivera. Les obres van transcórrer entre 1988 i 1992. Després de la reobertura, Barcelona-Terme va adoptar oficialment la denominació popular de Barcelona-Estació de França.

Seguiré fent passejades per l’Estació de França amb la meva càmera. Us ho recomano!