Colors càlids i freds: psicologia, simbolisme, significat
“El color és un mitjà per influir directament en l’ànima.”
Wassily Kandinsky
El color és fonamental per a la comunicació i té valor com a element expressiu, i per tant, subjectiu. En fotografia esdevé un recurs artístic, creatiu i compositiu que pot incidir en el nostre estat d’ànim. Però a més, els significats i simbolismes que s’han atribuït als colors també poden tenir un efecte en l’espectador.
En aquest article farem una aproximació a la psicologia, simbologia i significat dels colors càlids i freds. Així mateix, a més de fer referència a alguns conceptes de l’àmbit fotogràfic en relació amb aquesta qüestió, s’hi inclouen enllaços a imatges d’autors rellevants que ens donen exemples concrets de l’ús que han fet d’un determinat color. Tot plegat ens pot ser útil per inspirar-nos a l’hora de capturar les nostres fotografies i per reforçar el missatge que tractem de transmetre.
Colors i temperatura
Els colors són percepcions visuals, construccions del cervell. L’ull humà percep el color i el cervell interpreta la sensació que produeix. Cadascun d’aquests colors té una “temperatura”. Mitjançant el cercle cromàtic podem visualitzar i entendre la classificació que freqüentment es fa dels colors entre càlids i freds, segons la sensació tèrmica que transmeten, que és subjectiva. El cercle se sol dividir en dues parts simètriques oposades de colors freds i càlids, tot i que determinades rodes de colors estableixen divisions diferents i són asimètriques.
- Els colors càlids, de la gamma cromàtica dels vermells, taronges i grocs (que tenen longitud d’ona més llarga), estan associats a la calor i a l’estiu. Aporten dinamisme, energia, calidesa, i quan contrasten amb d’altres s’aproximen a l’observador; per aquest motiu tenen més força i pes visual.
- Els colors freds (blaus, verds, violetes) els relacionem amb el fred, l’hivern i la nit, i els associem a la tranquil·litat, la calma i la passivitat. Absorbeixen la llum i donen efecte de llunyania, sensació de distanciament i profunditat. Redueixen la mida dels elements i tenen menys força i pes visual.
A banda, en el nostre àmbit, la fotografia, tenim el concepte de temperatura del color, amb què denominem l’aparença cromàtica d’una font de llum, que es mesura en l’escala Kelvin (K).
La llum del sol al migdia correspon aproximadament a una temperatura 5.500K.
A mesura que s’incrementa la temperatura passem del to vermell al vermell més clar i, a continuació, al, taronja, groc, blanc, blanc blavós i blau. De manera que la llum del capvespre, amb tonalitats ataronjades, tindria prop de 2.000 K, mentre que un dia nuvolat, amb predominança dels blaus, podrà arribar als 12.000 K.
Així, doncs, les fonts de llum que tenen temperatures de color baixes les coneixem com a “càlides”, mentre que les que tenen temperatures més elevades les coneixem com a “fredes”. Fixem-nos-en que és just el contrari del que a priori es podria concloure: les temperatures més baixes són molt càlides, i van augmentant el valor numèric a mesura que es refreden.
Per indicar a la nostra càmera la temperatura de l’escena que volem fotografiar, cal configurar el balanç de blancs. Molts experts consideren que és l’opció més recomanable, ja que s’obté el millor resultat directament des de la càmera. Ho podem fer en mode automàtic, o seleccionant algun dels presets per a situacions específiques (sol, núvols, etc.). També es pot fer de manera personalitzada, fotografiant una superfície blanca o de color gris neutre perquè la càmera hi ajusti els tons. En la pràctica, sovint es dispara en RAW i es configura el balanç de blancs en automàtic; posteriorment, mitjançant un programa d’edició s’ajusta la temperatura de color idònia o desitjada.
Color, psicologia, fotografia
Més enllà dels conceptes tècnics a què hem fet referència, a l’hora de fer les nostres fotografies podem fer ús del color tenint en compte altres perspectives.
Des de temps immemorials l’ésser humà ha dotat els colors de significat emocional i simbòlic que han anat evolucionant i que han generat interpretacions diferents i sovint ambivalents. Aquí hi incideix el context cultural, social, històric…
Encara que no en siguem conscients, des de ben petits anem establint relacions amb els colors des de múltiples àmbits. Els colors comuniquen i activen sensacions i emocions. Aquesta percepció és subjectiva i depèn de l’experiència de cadascú. No obstant això, moltes de les característiques són comunes en moltes persones, hi tenen efectes similars i són part activa de l’entorn: en política, ciència, vida quotidiana…
Aquests aspectes estan especialment presents en la producció de la publicitat i el màrqueting, on el color ha esdevingut fonamental pel seu impacte en les vendes. Les produccions audiovisuals recorren a les tonalitats més càlides o fredes en funció de l’efecte anímic que es tracta de transmetre a l’espectador. Sovint es fan servir els colors càlids en situacions de felicitat i alegria, o bé de passió, mentre que els freds, en situacions de tristesa, melangia, nostàlgia o misteri.
Tot seguit ens endinsarem en sis dels colors més comuns. Abans, us convidem a dedicar poc més de 3,5 minuts del vostre temps a visionar el vídeo que es mostra a continuació, en el qual trobarem il·lustratius exemples de com el cinema fa ús de la psicologia del color.
Vermell
En paraules de Kandinsky: “Tots els colors poden ser càlids o freds, però en cap d’ells aquest contrast és tan intens com en el vermell.
El vermell s’ha considerat el “rei dels colors”. Ja es feia servir en el Paleolític. En l’antiguitat, és el primer color al qual es posa nom. És un dels primers colors que es reconeix: un nadó de poques setmanes ja pot distingir-lo.. És ambivalent i amb un simbolisme molt poderós, ja que és el color de la sang i el foc.
En el decurs de la història se l’ha associat a la divinitat i el poder: és el color de reis, emperadors, cardenals i nobles. A l’edat mitjana s’hi vestien les núvies. A la Venècia del segle XVI es va imposar l’obligació de col·locar un distintiu vermell a la porta dels bordells. Probablement aquest l’origen de denominar barri vermell o zona vermella els barris on s’exerceix la prostitució.
Si hi ha un color que representa les emocions intenses és aquest. Se sol dir que el vermell és el color de les passions. Ens posem d’aquest color amb l’excitació i amb la vergonya. En català, quan algú es ruboritza, diem que es posa “vermell –o roig– com un tomàquet”. I el seu sentit positiu també queda palès en la dita “tot lo roig fa goig”.
El vermell és especialment ambivalent, perquè per una banda se’l relaciona amb la vitalitat, l’energia, l’optimisme, l’extraversió, la sensualitat, l’amor, però, per una altra, amb la maldat, la guerra, la violència, l’agressivitat, l’odi, el risc i el perill.
És el color que més es fa servir en les banderes del món. El veiem també en els teatres, és present a les festes i espectacles, en les catifes d’esdeveniments amb famosos i personalitats, en el luxe.
El vermell és el primer color que ens destorba quan n’hi ha en excés i que ens pot arribar a estressar. Sens dubte, crida l’atenció sobre els altres colors i es fa servir de forma àmplia en la publicitat i el disseny. Com que té una visibilitat molt elevada, es fa servir per senyalitzar: el veiem quan el missatge és de perill, emergència, obligació o prohibició.
Exemples d’ús del vermell en fotografia
Taronja
El taronja representa el color d’unió entre el vermell i el groc. Per a Goethe era “vermell groguenc”. Sovint, s’acosta a l’un o l’altre. Per aquest motiu, se’l considera el color de la transició. En el pas de la nit al dia, en què tot es comença a il·luminar, així com en el del dia a la nit, hi ha taronja. També en la tardor, la transició de l’estiu a l’hivern, quan les fulles dels arbres prenen tonalitats ataronjades i cauen.
Moltes llengües no tenien una paraula per a aquest color: una cosa o era groga o era vermella. Fixem-nos que el nom del color és el mateix que el de la fruita, tant en català, castellà, francès, portuguès o anglès. En llatí la fruita es diu malum auratum (taronja daurada). El nom procedeix de l’àrab naranğa, tot i que l’origen és del sànscrit nāraṅga, que fa referència a l’arbre del taronger. No està clar encara si la taronja va donar nom al color, o al revés.
És un color amb un significat associat a la religió i està molt present en l’art asiàtic. Representa l’espiritualitat oriental i la transformació. La il·luminació, l’estat més alt de la perfecció, en el budisme. A l’Índia i a la Xina, però, és el color safrà, no pas el “taronja”.
Hi ha força aliments, en especial vegetals, d’aquest color: rovell d’ou, crustacis, mango, carabassa, préssec, albercoc, nespra, papaia, pastanaga, i, per descomptat, els cítrics com la taronja i la mandarina. L’associem als carotenoides i a la vitamina C.
Es considera un color de motivació, ambició, actitud positiva, vitalitat, optimisme, entusiasme, originalitat, innovació, creativitat. El veiem en marques de productes i en logotips enèrgics i juvenils.
- Les sortides i postes de sol són un tema freqüent dels amants de la fotografia, i que alhora permeten gaudir d’un espectacle natural de gran bellesa. Són de tonalitats ataronjades; això es deu al fet que, com més baix és el sol respecte a l’horitzó, hi ha una quantitat superior d’atmosfera terrestre que la llum blanca ha de creuar, de manera que les tonalitats blaves no arriben als nostres ulls, però sí les càlides. Així mateix, al capvespre l’aire conté més partícules sòlides suspeses, així que a la posta trobarem tonalitats de taronja més rogenques i vives que a trenc d’alba. A la tardor i a l’hivern les partícules que travessen els raigs de sol acostumen a ser més netes i seques, i per això en aquestes estacions tenim la possibilitat de capturar postes de sol més espectaculars.
Exemples d’ús del taronja en fotografia
Groc
Associem el groc al sol, a la llum, a l’energia que dona la vida. També és el color de l’or; se li atribueix vàlua.
A Àsia el groc representa la saviesa, la cultura, la felicitat. A la Xina és el color més important: era el que es reservava a l’emperador i està relacionat amb el poder i la riquesa. El Huang He, el riu Groc –que es diu així per la quantitat de fangs que acumula–, es considera l’origen de la civilització xinesa.
A Occident el groc no és tan apreciat. La raó és que deslluïa el daurat (al qual s’atribuïa allò que representa la llum, el sol, la vida).
Per als cristians, aquest color fa referència a la traïció i la falsedat. A Judes Iscariot se’l sol representar amb una túnica groga. També s’associa a la gelosia i l’enveja, i a la malaltia. A l’edat mitjana el groc era el color d’alerta de pandèmies i el que s’imposava als condemnats i exclosos. A finals del segle XIX i començaments del XX, la devastadora febre groga va fer estralls en moltes regions del planeta. Una bandera groga en un vaixell volia dir que estava en quarantena.
Quan algú està lívid o descolorit, o la seva pell té aquesta tonalitat per qüestions de salut, diem que està “groc com la cera”. En català hi ha dites representatives, com ara “mal d’empatx fa estar groc”.
Pel que fa als aspectes més relacionats amb emocions i sentiments, tenim les dites “més val tornar-se roig de vergonya que groc de ràbia” (el color de la bilis és groc verdós i se’l relaciona amb la irritabilitat i l’enuig). I “al groc, l’amor hi és poc.”
Entre altres exemples amb atribucions negatives, hi tenim la premsa groga, sensacionalista. En una habitació de parets grogues els nadons sembla que ploren més que quan està pintada d’altres tonalitats.
Per altra banda, com que és un color clar i visible, es fa servir en la senyalització, com ara el mallot groc dels ciclistes, que fa distingir-lo de la resta. És el color de l’advertiment i la precaució: la bandera groga a la platja, la targeta groga al futbol, la senyalització viària i de seguretat, etc.
El món de les arts escèniques acostuma a prescindir d’aquest color per la creença que dona mala sort. Això té origen en la llegenda que Molière va morir a l’escenari, vestit de groc, mentre representava El malalt imaginari. Però el dramaturg francès no va morir durant la representació (va ser al cap d’uns dies)… i sembla que tampoc anava vestit de groc.
A casa nostra, des de l’octubre de 2017 el groc pren un especial significat i s’utilitza en llaços, peces de roba, insígnies i d’altres com a símbol de solidaritat per demanar la llibertat dels líders independentistes del Procés empresonats. Algunes fonts ho associen a entitats i sectors sobiranistes; d’altres, a referències històriques (la seva prohibició durant la Guerra de Successió o l’ús d’un llaç d’aquest color en la Diada de 1934). En tot cas, el llaç groc és i ha estat un símbol de determinats moviments polítics i causes solidàries.
Exemples d’ús del groc en fotografia
Verd
Quan pensem en el color verd de seguida l’associem a la natura, la vegetació, la humitat. Les plantes, per la presència de clorofil·la, així com alguns mars, rius i llacs tenen tonalitats verdoses. Simbolitza la primavera, el naixement, la vida. Està associat a la fertilitat i al creixement. Transmet benestar, equilibri, calma, i ajuda a l’estudi i a la concentració.
En el món de l’Islam, el verd és un color sagrat i ha estat present al llarg de la història: banderes, indumentàries, cúpules i interiors de mesquites… La raó és que s’associa al profeta Mahoma, del qual es diu que es vestia amb capa i turbant d’aquest color.
Així mateix, relacionem el verd amb la salut: el veiem als hospitals o a les creus de les farmàcies, i l’associem a allò que és saludable, natural i fresc, als productes ecològics, el reciclatge, el medi ambient. S’associa als moviments ecologistes d’arreu del món.
El seu simbolisme també el relaciona amb la toxicitat, per la tonalitat de determinades plantes i d’animals, com ara granotes i serps.
Té associacions negatives que es reflecteixen en les llengües. En català hi ha l’expressió “quedar verd”, que vol dir quedar espantat o molt desagradablement sorprès. En castellà el verd s’atribueix a l’enveja (“verde de envidia”), i quan es critica algú o se’n parla malament hi ha l’expressió “dejar/poner verde a alguien”. Així mateix, també el vinculem amb allò que és novell o immadur: la fruita, les idees o els projectes que estan verds encara no estan a punt. En català tenim frases fetes com “de més verdes en maduren”, i d’una persona irreflexiva o amb poc seny en diem “un cap verd”.
Per la seva vinculació amb la vida i la primavera, en què tot reneix i es renova, se’l relaciona amb l’esperança. També amb la bona sort. Representa el progrés i està present en allò que està permès i dona sortida. Donem llum verda a idees o projectes.
Exemples d’ús del verd en fotografia
Blau
El blau és un dels colors més apreciats. El seu simbolisme procedeix de les seves manifestacions en la natura: l’aigua i el cel. Vivim en el planeta blau.
Tot i ser tan present a la natura, antigament era un color molt poc valorat, ja que era difícil d’obtenir. Després pren relleu pels canvis en les idees religioses: el déu dels cristians és de llum blava i esdevé el color de verges i santes. Posteriorment es converteix en el color de la moda en l’aristocràcia. I en el segle XVIII es posa de moda a Europa.
És un color fred, associat a la introversió, al silenci, la circumspecció, la melangia. Per altra banda, és estable i tranquil·litzador, dona confiança, credibilitat, seguretat. Sovint el trobem en uniformes de cossos policials, hostesses, mecànics.
També veiem el blau emblemes d’organismes internacionals: ONU, Unió Europea, Unesco, Unicef… Els cascos blaus són les forces de pau de les Nacions Unides en les zones en conflicte. Es va escollir el blau després de descartar la resta, perquè era present a les diferents cultures i suscita unió i seguretat, i representa la pau en oposició al color vermell, que es relaciona amb la guerra.
En la publicitat es fa servir sovint en productes de neteja, salut i ús personal: juntament amb el blanc, s’associen al cel, al gel, a la salut i a la higiene.
El blues va néixer a les plantacions de cotó dels Estats Units; eren les work songs, fruit de l’esclavitud. Els seus intèrprets no només canten: expressen tristesa, dolor, sofriment. Del cotó van sorgir els texans (blue jeans), creats pel sastre jueu Levi Strauss com a peces resistents de roba de feina per als miners. Els van dur, així mateix, cowboys, obrers i treballadors del camp, fins que es van posar de moda i els anys setanta es van convertir en símbol anticonsum. És una peça que du gent de tot el món i de tota condició.
Una persona de parla anglesa sovint fa servir l’expressió feeling blue per expressar tristesa.
A Espanya, els nobles tenien la pell pàl·lida i se’ls marcaven les venes blaves. Per això els camperols, colrats del sol, creien que tenien sang blava. Aquest és el motiu pel qual es parla de “prínceps blaus”.
Si a algú no li cau bé cap peça de roba, hi ha la dita “a qui res li escau poseu-li blau”. De no tenir diners se’n diu “anar blau”, potser per atribuir-se a un tipus de paper de suro d’aquest color de baixa qualitat. També hi ha l’expressió “deixar (algú) blau” per expressar que se’l deixa astorat o desconcertat.
- En fotografia, la denominada hora blava, que té lloc just abans de l’alba i, sobretot, després de la posta de sol, és un període de temps en què la llum passa de tonalitats càlides a un blau intens i característic. Un moment màgic: la llum és difusa i suggeridora; segons l’entorn, la llum natural i l’artificial es mesclen… Això ens facilita obtenir fotografies de gran bellesa.
Exemples d’ús del blau en fotografia
Violeta
El violeta ocupa el setè i últim lloc en l’espectre lluminós visible, el color amb menor longitud d’ona. És el color menys present a la natura: hi ha poques flors violetes, i menys encara verdures o fruites, i es considera el color més artificial.
Cal diferenciar entre els diferents tons: el lila és el violeta més blanc, el morat és el violeta més blau i el porpra és el violeta més vermell. El morat és producte de la unió del vermell i el blau –dos colors antagònics– i representa la transició entre ambdós. És ambigu i inestable, té diferents matisos i representa la subjectivitat i els sentiments ambivalents. Jung el va definir com el color que està “entre l’humà i el diví, la unió entre dues naturaleses”.
En els seus orígens, el procés per a la seva obtenció era molt costós i laboriós.
Antigament el violeta porpra era el color del poder. A l’antiga Roma representava el luxe i alguns emperadors van vestir-se amb roba tintada d’aquest color i brodats amb or. En el simbolisme cristià representa la sobrietat, la lucidesa, el recolliment, el penediment i la penitència, s’associa a la Quaresma i l’Advent. En tons clars es relaciona amb la humilitat. A Orient s’atribueix a la maldat i el vici. En països com Turquia se l’associa al dol.
El violeta està vinculat a la creativitat i la introspecció, transmet experiència i profunditat i té a veure amb l’espiritualitat i el misticisme. És un color de reflexió, temprança i melangia. S’ha associat a l’originalitat, la frivolitat, la tranquil·litat i la dolçor. Representa la sensibilitat estètica, la delicadesa i el pensament màgic.
El violeta és el color del moviment feminista envers la igualtat de gènere. Aquesta associació es remunta a principis del segle XX i es relaciona amb les dones que es manifestaven pel dret al vot, les anomenades sufragistes, que duien banderes tricolors (violeta, blanc i verd). El motiu pel qual el violeta representa mundialment la lluita feminista no està clar; hi ha diferents teories, però una de les més esteses es refereix a l’incendi del 25 de març de 1911 en una fàbrica tèxtil de Nova York, l’origen del qual no està clar, que va posar fi a la vida de 146 treballadors, 123 dels quals eren dones, la majoria joves immigrants que cobraven un sou míser en unes condicions laborals infrahumanes. Es deia que el fum que sortia de l’edifici era violeta pel color de les peces de roba que s’hi fabricaven.
Exemples d’ús del violeta en fotografia
Al llarg dels articles publicats a Fotonou sobre psicologia del color, hem vist com els colors poden ser aliats molt potents en fotografia. El coneixement dels principis de la teoria del color ens permet entendre les propietats dels colors i les relacions visuals entre ells. Quan es parla de composició sovint es pensa en les formes, el nombre o la posició dels elements, però el color és tan potent com aquests, hi afegeix una altra dimensió i el podem fer servir com a enquadrament, espai negatiu, creació de profunditat, etc. Utilitzant colors determinats i tenint en compte les relacions entre ells podem seleccionar combinacions específiques, equilibrades i efectives. Els programes d’edició ens donen múltiples opcions de corregir i modificar el color; alhora, es pot anar creant un estil propi en aquest sentit. Bona part dels fotògrafs citats tenen un segell personal especial, precisament, de resultes de l’ús que fan del color.
Si, a més, tenim en consideració la psicologia, el simbolisme i els significats dels colors, comptarem amb un recurs addicional a l’hora de capturar, compondre i editar les nostres fotografies que pot tenir un poderós efecte en l’espectador. Al cap i a la fi, si les fotografies tenen sentit és perquè ens generen sentiments i emocions.