Sergio Larraín, ‘El rectángulo en la mano’
Sergio Larraín Echeñique (Xile, 1931-2012) era fill de Sergio Larraín García Moreno, un dels arquitectes més avantguardistes de Xile. Això va permetre que es desenvolupés en un ambient privilegiat i familiaritzat amb les arts i la cultura.
L’any 1949 s’allunya de l’entorn familiar i viatja als Estats Units, on romandrà fins al 1953. Ingressa a la Universitat de Berkeley i posteriorment a la de Michigan, en les quals cursa estudis d’enginyeria. Durant aquests anys va buscar diferents activitats per aconseguir independència econòmica, la qual cosa acabaria amb la compra d’una càmera Leica IIIC, que li canviaria la vida.
La mort prematura del seu germà menor provocaria que abandonés els estudis i que iniciés un viatge per Europa i l’Orient Mitjà. En aquest viatge va acabar de perfilar el pla de dedicar-se a la fotografia.
Larraín va tornar a Santiago i va col·laborar amb entitats com El Hogar de Cristo per reconduir un nombre important de nens que vivien al carrer. Això el va portar a fer fotografies en aquests entorns deprimits, particularment de l’anomenada comuna de La Reina; així doncs va poder fotografiar la misèria que abundava a la societat xilena.
Algunes d’aquestes fotografies van acabar en mans d’Edward Steichen, director del departament de fotografia del MoMA, que va decidir comprar-les. A partir d’aquest moment, Larraín es consolida com a professional.
Entre 1956 i 1959 va treballar com a fotògraf independent, en particular per a la revista brasilera O Cruzeiro.
El 1959 René Burri, de qui ja hem parlat en un altre article d’aquesta revista, presenta Larraín a Henri Cartier-Bresson. Aquest introdueix el fotògraf xilè a l’agència Magnum. De resultes d’això, Larraín es va instal·lar a París, on va col·laborar amb alguns dels magazins més prestigiosos, com Paris Match o Life, entre d’altres.
Destaquen, entre els treballs de Larraín, el seu reportatge sobre la màfia siciliana i el del matrimoni de Farah Diba amb el Sha de l’Iran.
L’any 1959, gràcies a una beca, es desplaça a Londres i durant quatre mesos realitza la seva sèrie de fotografies en aquesta ciutat, que es plasmarà al llibre London.
El 1964 funda a Santiago l’agència Tecni-Kalyas de comunicació artística, i el 1965 porta a terme una exposició a l’Art Institute of Chicago.
El cop d’estat a Xile i la mort de Salvador Allende van afectar Larraín profundament, i va retirar-se a Viña del Mar i posteriorment va fixar la seva residència definitiva a Ovalle.
Durant aquests anys va deixar de banda la fotografia i va dedicar la major part del seu temps a la lectura, la pintura, la meditació, el ioga i el desenvolupament personal. No obstant això, fins al final va continuar enviant a l’agència Magnum els seus fulls de contacte, amb els últims negatius. El fotògraf Josef Koudelka va custodiar el conjunt i va recollir el seu treball.
Sergio Larraín va morir a la seva casa de Tulahuen, prop d’Ovalle, Xile, a l’edat de 80 anys.
Tècnica i estil
Aquest autor s’inicia amb una Leica amb òptica fixa i això marcarà la resta de la seva obra, la major part de la qual és en blanc i negre.
Larraín és d’un estil pausat, observa amb atenció les composicions i enquadraments. A la seva obra es pot veure una exquisida atenció a les geometries, volums i ombres que tanquen l’escena o donen escala a la imatge. Igualment, és possible comprovar com les línies més fortes són les que delimiten l’espai de l’escena i sovint formen la vora de la fotografia.
Li agraden els enquadraments verticals i les posicions de càmera poc convencionals per marcar els diferents plans, i així incrementar el dinamisme.
Per a Larraín, el fotògraf ha de manifestar una predisposició i una pau interior sense les quals no s’arriba a la receptivitat adequada, i en aquest estat es converteix en un caçador de miracles. Si per a Cartier-Bresson hi havia un instant decisiu, per a Larraín hi ha un estat de gràcia decisiu a les imatges.
Sergio Larraín ens ensenya que la fotografia és una manera de respondre a una necessitat vital d’explorar el món i a nosaltres mateixos amb la càmera, molt lluny de buscar una banal notorietat.
Exposicions i publicacions
El 1953 Larraín va presentar a Santiago de Xile la seva primera exposició individual. Posteriorment, la seva obra seria motiu de mostres a Berlín, València, Londres, París i Chicago, entre altres ciutats.
El 1958 va exposar fotografies al Museu Nacional de Belles arts de Santiago, al costat de les pintures de l’artista nord-americana Sheila A.W. Hicks.
Al llarg de la seva vida va publicar diferents llibres.
- 1963 – El rectángulo en la mano
- 1966 – Una casa en la arena, de Pablo Neruda (col·laboració)
- 1968 – Chile (publicació amb motiu d’una exposició a Lausana)
- 1991 – Valparaíso, d’Éditions Xavier Barral. Llibre més important del fotògraf.
- 1998 – London
El 1999 l’Institut Valencià d’Art Modern, IVAM (Espanya) va dedicar a Larraín una retrospectiva, de gran èxit en mitjans internacionals.
Fotografies comentades
Fa temps que duc a terme aquesta secció per a la revista i de vegades tinc la sensació que la biografia i les dades que s’hi inclouen no acaben de reflectir l’obra de l’autor. És per això que en aquesta ocasió he volgut fer un petit i modest comentari d’alguna de les seves fotografies més representatives, i he fet partícips altres companys del club en aquesta tasca.
En aquest cas he inclòs, entre altres imatges de l’autor, cinc fotografies comentades, amb la finalitat que el lector se’n faci una idea i pugui valorar la impressió que produeixen en altres espectadors. Els col·laboradors en aquest article han estat Judith Aranich, Xavier Larrosa, Josep Maria March i Jordi Mestrich.
Totes les opinions i valoracions dels comentaris són totalment subjectives, i per això s’han de prendre com a tals; només representen un punt de vista d’un modest observador.
Judith Aranich
Després d’haver bussejat una mica en la vida i trajectòria de Sergio Larraín, concloc que per comentar aquesta imatge cal, inexorablement, tenir present el context. Ens hem de remuntar al 1963, a Valparaíso. El fotògraf, àvid de conèixer nous universos, freqüenta bars i bordells del barri xinès de la ciutat. Moltes nits va a Los Siete Espejos, prostíbul, cabaret i sala de ball alhora. S’asseu, beu cervesa i espera, fins que sent que passa desapercebut. (El fotògraf necessita esdevenir “invisible com una cadira”). És aleshores quan treu la seva discreta Leica. Dispara, sovint sense mirar pel visor.
L’enquadrament vertical de la imatge fa possible encabir-hi els elements clau. Observem en primer pla una noia, d’esquena, desenfocada. La lectura visual ens dirigeix ràpidament al mirall on es veu reflectida una jove, amb vestit clar curt i sabates de taló, asseguda, que rep la salutació, o potser la invitació d’un home amb trajo fosc, dempeus. Hi ha coneixença, complicitat o acord: la noia somriu, les mans d’ambdós personatges estan unides. La inclinació del mirall permet que se n’hi reflecteixi un altre, on podem copsar que l’home va encorbatat, i, ara sí, el seu rostre. Es crea un triangle que connecta les dues imatges incompletes i en diferent posició i direcció de mirada del mateix home, i al centre, la figura de la protagonista femenina.
El quadre que il·lustra una dona nua, així com la taula amb begudes a mig consumir i la cadira buida acaben de completar i contextualitzar l’escena. Aquí, més que els factors de caràcter tècnic, el que sembla més rellevant i que dota de força la fotografia és el moment immortalitzat i el calidoscopi de reflexos, perspectives i dualitats. Veiem al davant el que s’esdevé al darrere. Personatges de front i d’esquena, sencers i tallats, “fora” i “dins” dels miralls, que contribueixen de manera poderosa a transportar-nos a l’atmosfera i les històries humanes que tenien lloc, als anys seixanta, a Los Siete Espejos.
Xavier Larrosa
Aquesta foto em té enamorat, la trobo tan especial que no sabria per on començar.
Em guanya molt la silueta principal i protagonista de la fotografia, em transporta a una època i un espai en el qual em sentiria molt afortunat de ser-hi en aquell moment amb una càmera a les mans.
Trobo molt atractiu l’enquadrament fent servir un marc natural i jugant amb els contrastos i les llums del dia en aquell punt del carrer. La part més il·luminada es posiciona allà on va dirigida la mirada de l’home del barret, i això ajuda a contrastar i atorgar protagonismes.
La figura principal afegeix molt carisma a la fotografia, sobretot per la postura, la roba i, és clar, el barret, i ajuda a dirigir-nos la mirada cap a l’aparador on dues persones es troben mirant. Aquestes dues persones creen curiositat a l’espectador, cosa que juga molt a favor amb el conjunt de l’escena.
La quotidianitat de vegades ens regala autèntiques obres d’art, el que és complicat és saber caçar-les.
Josep Maria March
El company Paco Monforte em convida a comentar una foto de Sergio Larraín. Confesso que és un fotògraf totalment desconegut per a mi, i assumint el risc de fer alguna pífia redactaré aquestes línies sumit en la meva ignorància.
Els companys de llargues i inspiradores tertúlies fotogràfiques m’han ensenyat que en una fotografia és molt important (o el més important) el que suggereix, més que no pas el que mostra.
Aquesta imatge m’atrapa, m’arrossega irremeiablement a una època passada, a una societat diferent de l’actual, i em convida a imaginar infinites històries.
No mostra res explícitament. L’home en primer terme totalment fora de focus i amb zones empastades, qui és? On va? Porta el que sembla una gorra, potser és un grum, o un mariner passejant per carrers a la recerca de sexe a canvi de diners.
La dona, en segon terme, esbossa un giocondesc somriure i ens interpel·la mirant a la càmera, amb una actitud relaxada que es deixa entreveure en les mans encreuades. Què fa? Què vol? Què espera?
Per acabar, en darrer terme, tenim unes botelles dins unes caixes de fusta arraconades a una paret. És el carrer? És un establiment?
Tots els elements, extraordinàriament compostos, conformen una evocadora i poètica imatge que planteja molts interrogants, els quals una intel·ligència artificial mai podrà respondre, i als quals nosaltres tampoc trobarem contesta, però podem imaginar-ne múltiples, i totes vàlides. Això el que fa d’aquesta imatge una fotografia excepcional.
Jordi Mestrich
Aquesta fotografia obre la porta a múltiples interpretacions i al misteri, cosa que en fotografia acostuma a generar interès i un cert poder atractiu.
Veiem una nena d’esquena, baixant per una escala que gira. La barana de l’escala genera una forta línia corba, un eix que marca una potent directriu que ens fa recórrer tota l’escena des de la cantonada superior en sentit descendent. La corba es complementa amb els muntants rectes de la barana, també dues fortes línies que acaben de marcar el recorregut descendent de l’escala i emmarquen el subjecte i centre d’interès de l’escena: la nena. Aquests eixos i la nena presenten un perfil fosc que les fa destacar sobre un fons clar de llum natural.
És interessant veure també la resta de línies rectes secundàries que apareixen a la imatge: les que marquen els graons i les línies rectes de les xapes a la paret.
Tot plegat ajuda a crear un escenari abstracte que se suma als molts interrogants possibles de la imatge. Qui és aquesta nena? Com serà el seu rostre? Cap a on va? En aquest entorn, serà una nena que viu amb pocs recursos? Estarà alegre o trista? On deuen ser els seus pares?, etc.
No fa gaire vaig sentir a dir que en fotografia és recomanable que no apareguin persones d’esquena, una de les moltes falsedats que se suma a la resta de preteses “regles universals de la fotografia”. Res més lluny de la realitat.
En tot cas, una figura humana d’esquena, depenent de la situació, pot afegir una certa curiositat (i, per tant, augmentar l’interès de l’espectador) promoguda per una omissió d’informació, equivalent, per exemple, a tapar-se el rostre parcialment amb un barret, o del tot amb una màscara.
Paco Monforte
Ens trobem davant una de les fotografies més conegudes de Larraín.
De l’època en què l’autor té la seva residència a Valparaíso ens trobem amb una magnífica col·lecció, plasmada en un llibre, que descriu alguns dels racons de la ciutat i ho fa, com en altres ocasions, mitjançant els nens.
En aquest cas, com sol ser habitual en Larraín, torna a aparèixer una combinació entre l’entorn i els personatges amb una composició d’una exquisida senzillesa. L’autor va manifestar que tenia enquadrada una nena quan d’improvís va aparèixer una altra amb un aspecte molt similar a la primera, la qual li va resoldre la fotografia.
Tècnica
En línies generals, l’enquadrament i la geometria estan molt ben definits, creant així un marc i un entorn gairebé perfectes. Complementen aquest enquadrament dues figures humanes d’esquena que configuren la profunditat i proporcions de l’espai. D’aquesta manera tan senzilla l’autor combina la rígida geometria amb l’equilibri humà per donar volum i moviment.
Cal destacar la utilització de les llums i ombres per compondre la imatge; la figura central apareix sobre el fons il·luminat i la de la dreta es mostra com una silueta retallada sobre aquest mateix fons. D’altra banda, la línia inclinada de les ombres sobre la superfície plana del fons aporta molt dinamisme i força a la lectura final de la imatge.
Factors emocionals
El fet que la nena que es troba en el punt central ocupi una posició més baixa respecte a la figura més pròxima indica que hi ha una baixada o una escala, i immediatament transmet a l’espectador aquesta sensació de trànsit cap a un lloc del qual no hi ha més informació. Així doncs, apareix representat el misteri i la inquietud pel trànsit a allò desconegut.
L’espectador no pot deixar de mirar aquesta imatge sense preguntar-se què hi ha més a baix, cap a on van els personatges dels quals no facilita cap mena de dades. Aquesta actitud hieràtica i poc emocionada dels personatges ajuda a augmentar la sensació d’incògnita en l’observador.
Senzillament perfecte, tot un exemple a imitar.
Totes les imatges: © Sergio Larraín
Enllaç
Biografia Sergio Larraín, Magnum Photos.
Vídeos
Gener 2023