El Comandante Ernesto ‘Che’ Guevara i el concurs del Fotoclub

Qui em coneix sap que sempre soc molt crític, i m’atreveixo a afirmar que obsessivament autocrític. És aquesta autocrítica radical la que crec que m’ennuvola i distorsiona el judici de les fotos que presento a concurs.

M’ha passat moltes vegades, i el cas que ens ocupa el, concurs “Fotografia abstracta”, no ha estat una excepció. Vaig presentar la foto convençut que era una imatge que, si bé es deixa mirar sense provocar cap despreniment de retina, no tenia cap possibilitat de quedar entre les primeres. Em vaig equivocar. Moltes gràcies pel reconeixement obtingut a través dels vostres vots. M’agrada que les meves fotos agradin.

A l’article del mes d’octubre escrivia: “Planificar: una tasca essencial. Si una cosa es planifica, pot sortir malament. No obstant, si no es planifica, gairebé segur que sortirà malament”. En les línies següents us explico com una foto no planificada ha sortit bé. Tan sols he trigat tres mesos a autodesmentir-me, no us podeu refiar de mi. 

Vegem en detall les tres fases del procés fotogràfic aplicades a la imatge que ens ocupa.

La planificació

La foto sí que està planificada, ja us he dit que no us refieu de mi. El cert és que ho ha estat  de la manera tradicional, com acostumo a fer (pensar, imaginar, provar, esbossar…).

La gestació d’aquesta fotografia comença dos mesos abans de la seva presa, concretament el 29/07/2022, quan al web del Fotoclub es publica la relació de temes per a tota la temporada. El que faig és fer una fitxa de cada tema i enviar-la al meu mòbil.

D’aquesta manera tinc els temes proposats fàcilment accessibles. Els vaig consultant amb regularitat, i especialment els dies que surto a cremar sensor. Sempre els tinc presents perquè, si m’hi topo, els sàpiga reconèixer.

La presa de la imatge

El 15 de setembre vaig anar a la Biblioteca del Poblenou per cobrir la presentació del llibre Teràpia lingüística, de Míriam Martín Lloret. Com sempre, vaig preparar l’equip, i de camí a l’acte vaig donar un cop d’ull al mòbil per consultar el temes dels concursos. Serà estrany, molt estrany, que em trobi alguna de les propostes, vaig vaticinar. Em vaig tornar a equivocar.

Com és habitual, vaig arribar una mitja hora abans, vaig entrar a l’encara solitària i silenciosa sala i a l’instant vaig veure la foto. Un raig de llum entrava per un gran finestral i il·luminava  amb contundència un grapat de cadires que, amuntegades, esperaven l’arribada de públic.

I sí, ambdós coincidíem. Vaig afinar els paràmetres per tal d’obtenir una imatge força contrastada, vaig buscar l’enquadrament desitjat i vaig disparar un sol cop més. M’envaïa la certesa que tenia la foto.

El procés

La darrera, i, per a mi, obligada i imprescindible etapa.

Lluny de polemitzar i deixant a banda, per tractar-se d’altres disciplines, el disseny gràfic i els renders, el processament d’una imatge és essencial.

Sempre recordo, i subscric amb passió desfermada, les paraules d’Alberto Korda sobre la seva icònica fotografia del Che, de títol Guerriller heroic.

Retornem de l’Havana al Poblenou. El processament de la foto va consistir en:

• Revelatge RAW.
• Gir de 90° de la imatge, ja que l’original era horitzontal.
• Ajustos de llum per potenciar el contrast.
• Petit retall per reenquadrar.

Curiosament, la foto és en color, no està passada a blanc i negre. Podríem dir que és un blanc i negre natural.

De jove vaig tenir a casa un petit laboratori on processava les meves imatges, ho recordo amb molta tendresa i emoció, fins i tot amb cert romanticisme. El llum vermell, l’olor dels químics, la màgia de veure aparèixer una imatge a la cubeta del revelador…  Tot molt bonic, sí, però ara, mentre estic davant la pantalla de l’ordinador, sento el mateix: passió per la fotografia, sigui quin sigui el mitjà tècnic que la fa possible.

Salut i fotos!

Enllaç

• Galeria de fotos presentades al concurs FOTOGRAFIA ABSTRACTA d’octubre 2022