Disseny, tot és disseny

L’Ester Vandellòs López I la Manoli Poveda Leiva porten a les mans unes grans tasses fumejants i seuen a sota d’una enorme fotografia publicitària de cafè. Sense perdre el somriure van desgranant els records del FotoFest, la trobada de fotografia que va omplir els carrers del Poblenou durant bona part del passat mes de novembre.

L’Ester, dissenyadora gràfica per l’Escola Massana, es va encarregar del disseny de la comunicació del festival, amb el suport, en tot moment, de la Manoli, que sempre ha realitzat tasques de Consultoria en Qualitat i Processos.

–Va ser emocionant i engrescador, però també molta feina! –diu l’Ester.

Ambdues van desgranant records i comentaris, sempre creuats per les dificultats de ser la primera edició d’un festival, amb tot el que comporta, i haver-ho de fer a correcuita, i sense el capital que s’esperava de la subvenció que es va sol·licitar.

–Hem de saber el que tenim i el que podem rebre, hem de tenir pressupost i previsió, no podem anar fent i fent i després que no serveixi per a res –diu fermament l’Ester–. Tota aquesta situació ens ha atropellat a tots, no només a la part meva del disseny.

La Manoli reafirma les paraules de l’Ester. L’ha vist treballar i reconeix la seva capacitat:

–He vist la capacitat de treball i de detall que té l’Ester, són moltes hores de feina i sap greu que no s’hagin pogut aprofitar en bona mesura.

–És tot un procés –explica l’Ester–. Jo no vaig fer el que m’agradava a mi, sinó que vaig estudiar què es volia transmetre i vaig fer tot el procés per aconseguir-ho. Quan un arquitecte fa una feina, la gent veu les parets, però a dins hi ha un cablejat, uns endolls, un entramat de canonades d’aigua, etc., hi ha moltes coses que per fora no es veuen. I des de fora miren les parets nues i diuen: “Encara no han fet res”. No, han fet molt: s’han posat les bases i els fonaments, però no es veu.

La cafeteria es va omplint i buidant de gent mentre a la barra serveixen contínuament cafès, infusions i pastes, moltes pastes. A la taula del costat una nena té un problema amb un croissant. L’Ester se la mira amb somriure de mare i continua parlant de la seva passió, el disseny:

–El disseny no és una part del projecte que es pugui deixar sense previsió, perquè són molts diners. S’ha de fer i calcular en funció dels diners de què es disposa, no es pot fer sense més ni més.

–La imatge és molt important –ara és la Manoli la que es posa seriosa–, perquè dona la idea del que vols fer. No és un “que mono que ha quedat!”, sinó pensar en tot. S’han de vigilar tots els detalls, el tipus de lletra, fins i tot l’espai entre lletres. Es fan esbossos que no serveixen i s’ha de tornar a començar, una i altra vegada.

–Tot això no es veu des de fora –diu l’Ester–. Veuen colorins o lletra bonica i diuen: “Oh, que mono!” o “Aquesta lletra no m’agrada!”. Però no saben tot el que hi ha darrere. El disseny gràfic té molta feina. I et diuen: “Total, per posar una foto i quatre lletres… total…” Han estat moltes hores de molts dies de molts mesos de “total…!”.

Les seves mans van fent dibuixos a l’aire, esferes, perfils de lletres i expressions d’incomprensió:

–És que és un procés, i variar alguna cosa ho varia tot. Jo no vaig fer el que a mi m’agradava. I parlo de “gust personal”: va ser una altra cosa. Intentes fer alguna cosa que comuniqui, que presenti l’esdeveniment. Igual que tu quan vas a una entrevista de feina et vesteixes d’una manera definida. No hi vas amb la roba “d’estar per casa”, sinó amb una roba determinada per causar una impressió. Perquè la teva entrada ha de ser bona, ha d’arribar al màxim, i és quan l’interlocutor té interès per tu. Si vas feta un desastre a una entrevista de feina, ja has begut oli.

Deixa que les seves paraules omplin l’ambient i continua:

–Un esdeveniment l’has de vestir amb la categoria que té i amb el que tu vols que vegin. Has d’intentar arribar al màxim de gent possible. Saps que no arribaràs a tothom igual, però has d’intentar comunicar què es farà allà i com es farà. I això és el grafisme. El grafisme és unitari i ha de ser en totes les tasques que tingui l’esdeveniment: els cartells del carrer, els tríptics, el logo, els cartells de les xarxes, la mateixa web.

El món informàtic del FotoFest va ser l’únic que ella no va fer directament, tot i que hi va participar:

–Jo vaig dir que no feia el disseny gràfic de la web perquè no podia. Però tota la resta ho vaig fer: els cartells de les sales no van a part, encara que siguin sales diferents, és un global, és un tot. Tot ha de donar la mateixa imatge i ha de comunicar el mateix i ha de ser recognoscible. La gent que vagi pel carrer ha d’identificar aquest esdeveniment sense buscar-ho. S’ho ha de trobar sense buscar-ho. El disseny gràfic no és decorar un espai on hi ha lletres. El disseny gràfic és comunicació, no decoració. Em deien: “Ja li posaràs un color mono, ja li posaràs una lletra bonica!”.

Deixa vagar la mirada pel carrer que es veu més enllà dels vidres i continua:

–Però sobretot és comunicació. Tu has de dir alguna cosa al que et mira. Has de saber amb qui parles, què li vols dir, i has de posar-ho d’una manera presentable i guarnir-ho bé, que sigui atractiu, perquè si no, no t’arriben visitants.

Fa un petit gest de disgust recordant alguns comentaris:

–… I sí, aquí ja arriba el gust personal. Em diuen: “No li va agradar”. Em sap molt de greu, però la paraula “agradar” no entra en aquest territori.

La Manoli matisa l’expressió:

–Més que t’agradi, és que et pugui cridar l’atenció.

–Hi ha molt disseny gràfic que estèticament no t’agrada, però que et capta l’atenció, t’està dient alguna cosa –diu l’Ester amb un somriure amable–. Hi ha coses que les mires i dius: “És horrorós, no m’agraden ni els colors, ni les figures, ni les formes, ni res. Però m’està dient coses”. No es tracta de ser bonic, sinó de comunicar. I això és el que hem intentat.

Al noi de la barra li cau alguna cosa que fa un fort soroll metàl·lic, i tothom mira cap allà. Ell aixeca les mans i diu tranquil·lament: “No passa res, no s’ha trencat!”. Tothom fa un somriure d’aprovació i segueix la vida de cada taula.

La Manoli diu, fluixet, que han estat moltes hores de feina, i l’Ester continua:

-… i atropelladament! Al maig van donar la subvenció i jo ja em vaig posar amb el logo, però no hi havia nom de l’esdeveniment. A l’hora de treballar amb les lletres no és el mateix que es digui, per exemple, “Zona Foto” que “FotoFest”. No és el mateix treballar amb una z que amb una f. Ha de ser un logo que representi l’entitat, que representi l’esdeveniment i que representi el barri.

I comenta els passos:

–Primer buscava el lloc. Elements identitaris del barri que tothom identifiqui. Vaig jugar amb les lletres, les vaig posar capiculades, i amb elles i el logo vaig construir una xemeneia. Perquè al barri n’hi ha moltes i n’hi havia moltes més, de fàbriques i xemeneies.

Fa amb les mans una xemeneia a l’aire i una altra sobre la taula, entre la tassa buida i el tovalló. La Manoli somriu i recorda:

–Em va mostrar tres o quatre pantalles plenes de logos jugant amb les lletres. Més d’un cantó, més de l’altre, oberta cap amunt…

L’Ester continua:

–S’havien de conjugar tres elements en una sola imatge, i no és fàcil. Un logo ha de ser d’unes característiques determinades, l’has d’identificar a primer cop d’ull, no s’hi val qualsevol disposició de les coses. Ha de ser visible, ha de ser identificable, ha de ser permanent i senzill. Un logo molt complicat és difícil de retenir quan el veus pel carrer.

Recorda que li demanaven el logo, el tríptic, els cartells, i ella no podia fer-los sense dades:

–Quina informació ha d’anar al tríptic? Què hi poso? El Daniel (Iglesias) es va tornar boig per trobar totes les dades… Jo no tenia temps de fer de detectiu privat. Jo anava treballant i a mesura que m’arribava informació ho havia de muntar perquè es pogués donar molta informació en un espai reduït.

Agafa aire i explica:

–I el calendari! Hi havia de sortir tot. I s’ha de poder llegir, perquè ho puc estrènyer molt, però si no es llegeix no serveix de res. Ha de “respirar”, perquè si no, ja no entres a mirar-t’ho. És complicat. I a l’octubre, que ja era un mes complicat, vaig tenir a la família una mort sobtada que ens va trasbalsar a tots. I per si no n’hi hagués prou, vaig agafar la covid i em vaig  posar a 40 de febre. I tot era urgent, i em deien: “Necessito la plantilla de la web, i necessito, i necessito…” I les invitacions. Si a tu t’arriba un mail, tu has d’identificar immediatament què és, no pot ser confús. No hi pot haver un bloc de lletra menuda i atapeïda, sense separacions, perquè no s’ho llegeix ningú. Has de jerarquitzar tota la tipografia perquè a primer cop d’ull sàpigues què estàs llegint. I això no són cinc minuts de feina.

La Manoli va asentint amb el cap i la mirada perduda entre la seva tassa i el cantó de la taula:

–Això també demostra l’excel·lència que tens tu amb la feina que presentes, que no et conformes amb qualsevol cosa.

–El color el vaig escollir pensant en el barri: llum, optimisme, dinamisme… –L’Ester desgrana tot el procés creatiu d’aquesta part–. Primer vaig pensar en el blau del mar, però ja està a la web del Fotoclub. I això és un esdeveniment a banda, no es podia confondre amb la web del Fotoclub. Vaig escollir aquest color perquè és optimista, vital, de sol, alegria, felicitat. El carabassa té aquests components, no és tan agressiu com un vermell, és més amable. El vaig escollir després de fer moltes proves de color, que van ser força llargues. De totes formes, el color pot canviar, tots els FotoFest no han de ser d’aquest color carabassa. Si es vol definir com a “color corporatiu” s’hauria de decidir entre tots. Jo crec que no passa res per canviar-lo. Les coses no són eternes.

–Depèn del color que li vols donar a tot això –diu la Manoli–. Si vols una cosa que sigui “vitamina” com el taronja o una cosa de to pastel, de calma.

–S’ha d’entendre que no està fet perquè sí –insisteix l’Ester–. S’ha fet amb una intenció, i és el que li donarà solidesa. I a partir d’aquí pots fer variacions, reduir el logo, fer-lo més adaptable a la web, introduir altres formes… La xarxa que vaig posar són els carrers del barri, i la rodoneta és la rotonda de la Rambla. Vaig pensar en el plànol que hi ha a la web per trobar els llocs. Ho vaig fer molt simplificat, però que fos la Rambla, on és el Fotoclub i un lloc molt identificable del barri. Ho havia fet per posar-ho en el logo, però no em va funcionar perquè eren massa elements. Però quan vaig presentar aquesta estructura va agradar molt. I dona molt de joc. Era present, situava l’esdeveniment, situava el barri.

Deixa la mirada passejant pel local, respira fondo, somriu i comenta clarament:

–Estic contenta del resultat. Si la gent ha quedat mínimament satisfeta, per mi és bo.

La Manoli recorda la rebuda del material quan va arribar de la impremta:

–Quan rebíem els pòsters i els tríptics, tothom estava molt cofoi de dir: “Ostres, que xulo que ha quedat!”. És més, hi havia gent que deia que no tenia cap inconvenient a deixar-los a les botigues, perquè són xulos, donen informació, són atractius, cridaven l’atenció allà on els posessis.

I extreu les seves conclusions:

La impressió que a mi m’ha quedat de tot això és que les coses necessiten el seu temps per fer-se i necessiten la seva maduració. Ens hem trobat que ella no ha disposat del temps suficient per dir: “Em poso a fer el disseny, el maduro, el veig, el presento, s’accepta i això és el que va a missa”. No. Pel mig hi ha hagut milers de coses que han fet que s’hagi agafat un tros de la versió núm. 3, un altre de la 5 i de la 16. Hem de treballar sense tanta pressa, que no hi hagi més versions, que es respectin les decisions de qui treballa.

–Això és molt descoratjador –diu l’Ester amb un to de tristesa–, quan algú diu: “Això no m’agrada” i ho modifica a plaer, unilateralment… Això fa mal. T’adones que no hi ha una consciència ni una visió global del treball.

I posa èmfasi en el seu entorn:

–És una feina molt important, qualsevol cosa que mireu té un disseny! Aquest logo de la safata –assenyala la que ha portat amb les consumicions– identifiques el color i el símbol: vol dir ecològic. I és important que estigui aquí i que sigui visible. I els colors suaus del local parlen d’una cosa natural, de la terra. Tot és disseny. El cartell de l’extintor, vermell. El veus a la primera, i és molt important perquè és de seguretat, t’està informant. És bàsic.

I ho aplica al FotoFest:

–És tot: com poses els quadres, amb quin marc, com imprimeixes les imatges, com les penges, en quin ordre, com les distancies… tot això és imatge gràfica. El Pierre Radisic tenia les imatges emmarcades a casa seva perquè no deixa la impressió al primer que passa. Palo Alto va dir: “És casa nostra, ho fem nosaltres.” Per què? Perquè és la seva imatge la que està en joc. No poden deixar-la en mans de qui no coneixen i que no saben com ho farà. Ells van fer els seus cartells amb la seva tipografia i en els seus colors blanc i negre: senzill, clar, meridià, ho llegies facilíssim. Ells ja deien: “És el nostre nom el que està en joc”.

Ja toca pensar en el FotoFest de 2024. L’Ester ja s’anima:

–Per al proper FotoFest queda any i mig per anar-ho madurant. Jo ja estic rumiant coses. No es pot tornar a fer a dos mesos vista. Vaig acabar desquiciada i a més s’havia de maquetar la revista d’octubre, que va caure tota sobre la Manoli mentre jo em dedicava només al FotoFest.

La Manoli també mira cap al futur:

–Malgrat tot, a mi em va resultar una experiència molt interessant. També és veritat que va ser la primera edició i vam tenir “la sort del principiant”, la bona fe de tothom, l’element “novetat”.

L’Ester es reafirma:

– Hi ha d’haver qualitat, solidesa, que és el que farà que la gent hi vagi.

El temps ha passat volant i elles tenen un compromís per anar a escollir les imatges d’una exposició: la del col·lectiu de les dones que organitzen les activitats del Casal Bac de Roda. Va ser una proposta al caliu del Dia de la Dona, el 8 de març, i la condició va ser que les fotos estiguessin fetes per dones fotògrafes. La Manoli i l’Ester hi van participar com a fotògrafes i ara a la selecció.

L’Ester i la Manoli se’n van Rambla avall xerrant de les fotos, de l’exposició… i del disseny que tindrà tot.

Imatges

© Carlos Mestrallet
© Ester Vandellòs
© Jordi Casademont
© Manoli Poveda
© Maite Mariano