Sergio Flores, el fotògraf inquiet
El Sergio puja les escales del Casal del Poblenou fins al petit “taller 1”, la seu oficial de Fotoclub Poblenou que ell va fundar, amb d’altres, el 2011. Comenta de passada que té un canell adolorit perquè ara juga al futbol fent de porter i va tenir una mala caiguda. I que també havia tocat la bateria en una banda de rock.
El rep en Jordi Casademont, que acaba de muntar una nova joguina, un softbox per ficar un flaix de mà, i ha desplegat un estudi petit on fer-li unes grans fotos al protagonista de la jornada.
El Sergio Flores Manzano és un fotògraf que va començar en la luminotècnia a la productora Vídeo Comunicación. Va participar en la gravació de molts anuncis publicitaris i els programes 3×4 i La Palmera. Va passar per Mito Platós i l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, per arribar a titular-se com a tècnic superior d’imatge en l’Institut Mare de Déu de la Mercè a Barcelona.
Des del 1992 va treballar com a professional a la premsa local del districte de Sant Martí. Apassionat de la música rock, va col·laborar en diverses publicacions fins que va tenir secció pròpia, Rockimprès, per fotògrafs i redactors de la web musical Atiza.
De 1995 a 2009 es dedica a reportatges de passarel·la de moda amb Antonio Ruiz Aragó i L’Estrop Producciones. Publica en diverses revistes, entre elles, La Vanguardia Magazine.
Des del 2010 es dedica al reportatge en totes les seves vessants: centres comercials, esdeveniments, fires, congressos, noces (la popular BBC) i fotografia escolar. Continua fent tallers de fotografia en centres cívics, i col·labora amb l’agència Imaxtree en les desfilades 080 Barcelona i Bridal Week.
El Sergio deixa la seva motxilla sobre una cadira i es dedica a l’estri que li mostra en Jordi. Està encantat amb la joguina nova i ja pensa a aplicar-ho al seu propi món. Ell i en Jordi comencen a parlar de passat festival de Montjuïc, el PhotoForum, de marques, eines, comparatives i virtuts que semblen encanteris.
No s’ha presentat a cap concurs fotogràfic, però va participar a la Primavera Fotogràfica de 2002 amb una col·lecció de xemeneies en blanc i negre, que va anomenar “Elementos verticales” i es va exposar a la Farinera del Clot.
Ell, amb una samarreta negra, seu a un tamboret davant d’un fons negre, i el primer que comenta és que potser no quedarà massa bé. Això vol dir que no recorda tot el que és capaç de fer en Jordi. Coses de fotògrafs.
I comença l’entrevista parlant de l’origen de tot.
–Jo donava classes de fotografia al Casal del Besòs. Vaig venir a aquest del Poblenou a fer un taller de fotografia que també toqués retoc, un nivell una mica avançat… el que seria el menú per aprendre i dominar una mica la tècnica artística i creativa, la il·luminació, el “laboratori” digital… i un dia un grup de classe em van dir que en volien més. Els tallers eren en blocs, és a dir, “iniciació” i “avançat”. I vam fer un taller de pràctica fotogràfica. La dinamitzadora del casal, l’Anna Moragues, em va proposar de fer un grup o alguna cosa ja més concreta i vam fer una associació fotogràfica. Es va anar engrescant més gent, i ja vam buscar un nom. “Fotoclub” sonava molt bé, i naturalment, de cognom Poblenou!
El Sergio mou àmpliament les mans, dibuixant a l’aire les figures que expliquen tot el que va dient. Després de somriures i fer “cometes” a l’aire amb els dits per remarcar els noms, continua amb la història:
–La gent es trobava, parlava, feia sortides temàtiques: ara, bancs del carrer, ara, elements arquitectònics. Jo coordinava les reunions, feina una mica de resum informatiu, això va començar a agafar volum i els vaig haver de dir que jo ja no podia venir tan sovint, que tenia molta feina, que ja no arribava a tot. I vaig proposar relevo i el Quim (Surribas) va dir que ho agafava ell, ja es van fer papers i ell ja va ser el primer president de l’entitat. Jo n’he continuat sent soci, sempre he estat pendent del que es feia i participant una mica en el que podia…
En Jordi va disparant la càmera sense parar. Canvia focus del sostre, canvia el teló de fons per un de color granat, canvia de lloc el softbox, canvia la seva cadira. De sobte es dispara una llum per on no esperàvem, torna a repetir la foto… i en Sergio ni s’immuta. Costums de fotògrafs.
–… tot això ha crescut molt, es fan moltes coses, és molt engrescador, està molt bé. Exposicions, el FotoFest… dues o tres activitats cada setmana, gent que s’implica, és molt intens. Allò que vam crear el 2011 amb ganes que fos una mica dinàmic, mira com està ara. Estic molt content.
En Sergio canvia de postura al tamboret, que no és precisament còmode. El Carlos Mestrallet, un soci del club, el va restaurar fa uns dies perquè trontollava i va “amenaçar” de pintar-lo de negre, però de moment segueix sent de fusta envernissada. El Sergio continua mantenint el cap en direcció a la llum de la finestra, perquè no es perdi l’angle de les fotos. Perquè no deixa de ser fotògraf en cap moment.
Va participar al passat FotoFest en diferents tasques d’organització i, a més, va ser una de les veus de la tertúlia on comentava, amb en Joan Masats, el Pepe Encinas, l’Ana Jiménez i el Tomi Socies, sobre el futur de la fotografia professional davant de la “invasió” dels mòbils amb càmera.
Sostenia que hi ha espai per a tot i tothom, encara que probablement no com ara. I ell continua tenint l’agenda plena, amb els fluxos que marca la vida social, perquè es dedica professionalment a la fotografia d’esdeveniments. Com a demostració gràfica del que diu, aquesta fotografia li va fer el Collin Pierson en una desfilada de núvies de la dissenyadora Inés Di Santo. El Sergio amb la càmera envoltat de gent amb mòbils. Ell mateix la titula La Resistència.
–El primer trimestre de l’any és més fluixet, el segon ja s’anima més, el juliol és molt intens de treball. M’agrada fer reportatges, ubicar cada esdeveniment en el seu context, en el seu entorn. Com una pel·li, exposar l’entorn i anar explicant què passa. Punts de vista, situació i detall… contar històries.
Obre els braços per abastar l’estudi que ha organitzat el Jordi Casademont al seu voltant i continua explicant:
–El retrat també m’agrada, i l’street photo, perquè vas pel carrer i t’ho trobes. Les xarxes socials no les tinc massa dinàmiques, però sí que faig cosetes per Instagram perquè el mòbil el portem sempre a la butxaca. Quan veig alguna cosa que em crida l’atenció li faig una foto i la fico en una carpeta de “possibles Insta” i de tant en tant li faig una ullada i penjo alguna cosa.
Posa un somriure content, vigila en Jordi, que intenta desxifrar el jeroglífic de la pantalla de la seva càmera, i segueix desgranant el que li agrada:
–M’agrada la fotografia d’arquitectura, de contrastos, de les coses que em criden l’atenció i vull captar-ho d’una manera “X”, perquè cadascú té la seva manera de veure, captar el que li envolta i transmetre-ho. Amb mòbil, càmera, dibuix, com sigui.
En Sergio procura no barrejar les imatges sorgides d’una feina o al voltant d’una feina amb la resta. I encara que no és molt actiu a les xarxes ni a la seva web, el seu bon treball ho avala i manté un bon grapat de clients des del començament de la seva activitat. Li funciona molt bé el boca-orella, encara que per als clients nous li costa una mica més. Els últims dotze anys ha tingut molta feina en centres comercials.
–Es fan inauguracions d’una botiga, o promoció de la botiga en si, acting amb algun model… després tot això els serveix per a les seves xarxes o els comunicats de premsa.
A la seva intervenció al FotoFest es va parlar del futur del fotògraf professional amb la irrupció del mòbil. El Sergio ho veu cada dia a la seva feina, quan fa fotos d’una botiga i el mateix director de màrqueting de l’empresa, amb un bon mòbil, està al seu costat fent les fotos i posant-les immediatament a la galeria de l’empresa dins de les xarxes socials:
–Moltes vegades tenen promocions noves, productes nous, i amb el seu mòbil fan un petit vídeo i quatre fotos i ho tenen cobert, perquè és una cosa ràpida, va a Instagram. Ells mateixos marquen la diferència quan em truquen perquè volen “fotos bones, de qualitat”. També hi tenen gent que no són fotògrafs, sinó assistents de màrqueting. I tenen bon ull perquè fan el que volen veure. Quan m’ho demanen, m’expliquen i jo ho interpreto pel que he entès i no sempre és el que tenen al cap. Quan ho fan ells amb el mòbil és un resultat immediat, és com una polaroid electrònica!
La seva primera càmera va ser una Zenit amb un objectiu 50 mm fix que encara té, i després va passar per una Nikon F301, una FM2, una F90 i una F100. Va entrar al món digital amb una Nikon D100, després es va passar a Canon i ara treballa amb una Canon R6 mirrorless. I tot això ho recorda sense mirar apunts.
Després de les rialles toca parlar de quan les coses no surten bé. De quan s’espatlla la càmera en el pitjor moment, o s’ha quedat a casa la peça que fa falta ara mateix. El Sergio no recorda cap catàstrofe d’aquestes, però sí, dels temps dels rodets, oblidar-se de posar-lo a la càmera.
–Em va passar a una desfilada! Jo anava disparant i pensant: “Quin rodet més llarg!”. Jo portava una ronyonera a la cintura i anava canviant rodets, i més o menys ja intuïes quant et quedava, i aquell no s’acabava! Suposo que ens ha passat a tots.
La catàstrofe li va passar a la càmera fosca:
–Era un rodet en blanc i negre. I a les fosques, em vaig fer una mica el xulet, i vaig decidir a les palpentes que això és el fixador, això el revelador… vaig posar-los a l’inrevés i va sortir la tira transparent, es va esborrar tot. Era un concert, no era un tema gravíssim, però ufff!!!
En digital la cosa li ha anat força bé, només recorda un objectiu que rascava de focus, per això recomana sempre a les seves classes anar ampliant a la pantalla de la càmera per anar comprovant que tot va bé.
–Un dels avantatges del digital és que es pot disparar molt, i jo ho faig. Esperes que passi alguna cosa i mentrestant vas fent per tenir ubicació, complements, la persona, l’espai… i és clar, després et toca netejar molt. I el dia que no en vull fer tantes, que em controlo, després no he fet just la que volia! A la fi, has de fer cas dels instints: si t’empeny a disparar, fes-ho!
Disparar molt, en el seu cas, vol dir que en una sessió que duri tres quarts d’hora pot fer 1.500 ó 2.000 fotos. I al client n’hi entrega al voltant de 120. Però cada situació és diferent.
–En una body painting faig una mica els moments previs, que també tinguin el seu protagonisme la gent que està treballant, maquillant. I després, a la desfilada, pla general, moviments, detalls… I si són 150 persones desfilant, més els moments previs, més les reaccions de la gent, més això més allò, te’n vas a 250 fotos i tres o quatre hores de feina. Després les col·loco per ordre, perquè surti una narració interessant. I de tant en tant em surt un client pregant: “No moltes, eh!”. Abans ho feien servir per al Facebook, posaven l’àlbum sencer. Ara, que té més vida l’Instagram, amb el carrusel són sis fotos.
I els mòbils, sempre els mòbils:
–Estic fent fotos i un de l’empresa se’m posa al costat amb el mòbil, fa la foto i vol veure la que acabo de fer amb la càmera i rondina perquè la veu fosca. I li haig d’explicar que encara ha de passar per la cuina!
La seva opinió del passat FotoFest és diàfana: “Una passada!”:
–Moltes activitats, moltes exposicions, molta feina! Si no hi hagués un grup remant i ficant llenya, no s’hauria pogut fer. Tot el treball previ i tot el que es va fer cada dia durant tot el festival. Molta feina i ben feta.
El desig per a la propera edició:
–Aquesta ha estat la primera i ha estat de districte. Que la propera arribés una mica més lluny, que pogués tenir una mica més de ressò. I això que d’aquesta ha sortit una invitació per anar a França, una col·laboració amb Prada de Conflent!
Al Sergio li recorda molt la Primavera Fotográfica, un certamen biennal que es va inaugurar el 1982:
Foto Arxiu gencat.cat
–Es va fer un llibre de la primera edició, i jo vaig tenir la sort d’exposar en l’última. Vaig exposar una sèrie en blanc i negre de xemeneies, que després vaig portar aquí, al Fotoclub. Va ser una de les primeres que es van fer, i es deia “Elementos verticales”.
Per si no fes prou coses amb el seu temps, al Casal del Besòs, on imparteix classes, ha creat també un fotoclub, amb el nom de FotoGrup Besòs. I en Jordi, que sembla que no escolti, però no se’n perd ni una, li comenta:
–Alguns venen aquí. Van dir que volien veure això de les activitats, i s’estan apuntant a totes!
En Sergio posa un ampli somriure. Li agrada que la fotografia s’escampi, sigui una activitat de molta gent, que faci caliu, que faci entramat, que sigui social.
–Sí! Ells tenen un procés diferent del que va haver-hi aquí. La primera idea era que fos un grup autogestionat, proposant coses, també està a dins del Centre Cívic, té un espai, s’han comprat focus… El projecte del Poblenou és de més llarg recorregut, és altra gent, té un altre ritme, després de la pandèmia i el FotoFest s’ha augmentat el nombre de socis, té vincles amb altres entitats… és donar-se a conèixer.
Les organitzacions socials poden créixer de dues formes: de manera horitzontal, com a club social, amb sortides col·lectives i activitats que van fer teixit social sense més ambició. O de manera vertical, amb nivells, reptes, voluntat d’expansió i d’assolir grans coneixements. I com diu la vella dita, “la virtut equidista dels extrems”. En Sergio vol aquesta equidistància:
–Això de créixer en vertical està molt bé, però també hi ha d’haver branques. Seria aprofitar la força de base del Fotoclub perquè en alguna edició vingui un fotògraf conegut i de renom. I això passa per subvencions i ajudes. O crear un workshop i convidar alguna persona assenyalada explicant-li que vindrà molta gent i tindrà repercussió. Malgrat això, déu-n’hi-do el nivell que hi ha a dins!, els que estan fent els dijous fotogràfics em posen les dents llargues, a veure quan puc escapar-me!
Es fan coses interessants: fotografia no convencional, creativa, coses que normalment no fas, i entre tots surten coses bones. Gotes, estroboscòpic, fotografia rara, diferent, d’investigació… Hi és en Joan Masats, que és un gran valor, perquè apropa a la fotografia professional, ell ha fet molt d’estudi.
En Jordi Casademont li comenta un dels projectes del Fotoclub:
–Tenim previst un seminari de quatre hores de fotografia d’espectacle. Al FotoFest van venir a fer de models unes noies de l’escola de teatre Burlesque Experience. Havien arribat a través d’un taller de fotografia gastronòmica que fa en Joan Masats. I ara, amb un grup que tenen de teatre els dissabtes, hem lligat fer-los tota una sessió fotogràfica. Però l’espai que tenen és petit, ara estan per aquí els teus del Fotogrup del Besòs i ells tenen accés a un teatre a través del Centre Cívic i ho volem concretar tot. Per a nosaltres serà una pràctica i elles tindran un book fotogràfic.
El Sergio recorda una sortida nocturna recent per fer el camí de les creus il·luminades de colors, En Jordi afegeix que la idea és fer projectes diferents, i al Sergio li sembla molt bé incentivar la gent a fer coses, fer-li descobrir la fotografia. Reconeix que costa explicar la tècnica, els conceptes, que a vegades poden ser massa abstractes, però que el més important, sempre, és l’ull fotogràfic, educar l’ull.
Que les càmeres actuals són ordinadors complicats, i que a vegades el més fàcil és dir “Automàtic!”. Que s’han de tenir clars els conceptes bàsics, de profunditat de camp, de soroll, del triangle ISO/velocitat/obertura… (El Jordi diu fluixet: “Triangle de les Bermudes, s’hi perd tothom!”) i en Sergio no li fa cas:
–Ara tinc una càmera mirrorless, visió directa, és com el mòbil, veus com quedarà, però et pot sortir moguda, l’Olympus diuen que amb velocitat baixa no es belluga res… A veure si puc organitzar-me i venir més… M’agradaria fer fotos més personals, de temes més propis. M’agraden les fàbriques, les xemeneies, textures, contrastos, va passant el temps i tots aquests objectes es van modificant.
El Jordi indaga sobre els seus plans de futur:
–No t’agradaria fer exposicions? I com serien, professionals, personals?
En Sergio s’esplaia:
–Després de les fotos de xemeneies en vaig fer moltes de concerts, per al Rockimprès. Va ser un moment en què jo no tocava en cap grup i vaig aprofitar les imatges que tenia a l’arxiu, prèvies a l’any 2000. Cada exposició era un concert i cada foto una cançó. Ara el que podria aprofitar són les que tinc de centres comercials. Però és un tema delicat perquè hi surt gent…
El Jordi no el deixa escapar:
–I recuperar aquesta col·lecció musical? Feies les fotos perquè volies o et contractaven?
–Jo vaig fer moltes fotos de concerts durant dues dècades. Podria fer un Rockimprès 2000. Col·laborava amb una web, havia treballat també amb algunes revistes, era tot molt per voluntat.
–Es podrien recuperar –al Jordi se li posa l’expressió d’estar maquinant alguna cosa–, a més és una visió personal sobre un sol tema.
En Sergio apel·la a la falta de temps. I el Jordi el tempta amb una proposta a un any vista. L’altre posa cara de ganes i comenta:
–A més del Rockimprés 2000, m’agradaria fer-ne una de xemeneies actuals, una comparativa, és a dir, allò d’“abans i després”.
I el Jordi deixa anar la sentència:
–El Fotoclub és fill teu. Vine.
El Jordi recull els estris de la jornada, en Sergio es col·loca la motxilla i anem baixant les escales del casal mentre ells continuen amb les característiques tècniques de tot, i sembla que estiguin preparant un conjur:
–… i veus una foto i diu que està feta a 1/8, i no me’n refio, m’estimo més no baixar de 125, però els que tenen rèflex encara han de saber que el Tv …i la llum. I l’SO, que és un problema de mates…
En Sergio marxa per la Rambla mentre observa les façanes i la vida del carrer. Per la seva motxilla treuen el cap càmeres, trípodes, bateries de rock, pilotes de futbol… i xemeneies en blanc i negre.
Imatges:
© Sergio Flores
© Collin Pierson
© Arxiu gencat.cat
© Jordi Casademont
© Ester Vandellòs
© Marc Seriol
© Carlos Mestrallet
Abril 2023