Barri Gòtic (o no)

Per participar en l’edició del concurs social del mes de desembre de 2022 calia presentar “una fotografia feta al Barri Gòtic de Barcelona que l’identifiqui i descrigui”.

En parlar de “Barri Gòtic” ens estem referint a una denominació moderna. Abans d’explicar com vaig fer la fotografia, una breu pinzellada d’història.

A mitjans del segle XIX, el Pla Cerdà ja havia previst obrir una via de connexió entre l’Eixample i el centre històric de la ciutat. Al segle XX es va fer palesa aquesta necessitat per millorar les comunicacions, i també de cara a l’ordenació i sanejament d’un barri obrer, degradat i insalubre, per tal que Barcelona esdevingués una ciutat europea moderna i atragués turistes i inversors.

Sota l’impuls de la Renaixença i també per influència del modernisme i l’interès pel patrimoni històric, la burgesia industrial tenia un projecte d’arquitectura nacional catalana. Es construeix la façana de la Catedral (1887-1912) i es monumentalitza i embelleix tota l’àrea dels voltants. Per això, tradicionalment, era el barri de la Catedral, no pas el “barri Gòtic”. Té lloc un procés de “medievalització”: es creen monuments i es dona nova vida als elements i edificis valuosos que s’havien conservat en el procés d’obertura de la Via Laietana que s’havia iniciat el 1908, a fi de dotar la zona d’una aparença més antiga i en connexió amb la glòria d’èpoques passades. Per això hi ha qui parla de “fals gòtic” i, fins i tot, qui considera aquesta àrea una mena de parc temàtic.

Tot i les polèmiques, tot i aquesta pàtina espúria, m’agrada passejar-hi, amb càmera o sense, i gairebé sempre acabo trobant bellesa en algun dels seus racons.

Com d’habitud, em vaig proposar fer la foto, de forma expressa, per al concurs. Vaig dedicar-hi els matins d’un cap de setmana, i en revisar les imatges resultants, tot i que s’havien capturat dins el que es consideren els límits del barri –i deixant a banda el que he explicat més amunt–, no em feia l’efecte que “l’identifiquessin i descrivissin” prou. Així que, finalment, vaig optar per triar una foto d’arxiu de no gaire temps enrere que complia aquest requisit.

El dia que vaig fer la foto, a primera hora de la tarda, passejava pels voltants de la plaça Nova –que de nova no en té res–; duia la càmera, a la cerca d’algun motiu d’interès. Em van cridar l’atenció unes ombres que es projectaven a terra. Quan em disposava a capturar-les, en alçar la vista vaig veure, a pocs metres d’on em trobava, el personatge: una dona d’edat madura, amb vestit llarg i mocador al cap, que caminava amb lentitud, amb ajuda del seu bastó, i que es dirigia a la baixada de la Canonja. Intuint una possible foto, m’hi vaig acostar, a pas ràpid i amb discreció, i em vaig situar a poca distància d’ella, al seu darrere. Al fons, d’allà estant, la part visible de la monumental façana de la catedral lluïa amarada dels daurats del sol de tarda. Vaig anticipar a la meva ment la imatge que en podia sortir i vaig quedar-me al capdavall del carrer, mentre la dona continuava el seu camí parsimoniós, i la vaig anar seguint amb la càmera durant el temps que va durar aquell curt recorregut.

Aspectes compositius

El carrer estret, de murs alts, em va demanar col·locar ràpidament la càmera en posició vertical. Vaig enquadrar de manera que el pla inclogués suficients detalls del carrer, vaig avançar uns passos perquè, al fons, s’apreciessin més detalls de la catedral, i vaig disparar. A mig carrer la dona va desplaçar-se a l’esquerra, de manera que la figura ja no quedava centrada, moviment inesperat que vaig celebrar. Va quedar així situada, uns breus instants, en un punt fort del pla, i vaig tornar a disparar quan ja pràcticament arribava al carrer dels Comtes, a la zona més il·luminada, de manera que figura i fons donaven una imatge compensada i amb prou contrast.

Aspectes tècnics

Aquesta vegada duia una petita compacta Fujifilm, model X30, que faig servir quan tinc previst voltar sense una finalitat fotogràfica concreta i evitar el pes de la rèflex i els objectius que l’acostumen a acompanyar. La configuro sovint amb semiautomatismes. La situació requeria rapidesa, perquè uns segons més tard la foto s’havia esvaït. Aquesta càmera em permet obtenir bons resultats a obertures altes mantenint un valor ISO baix. Els paràmetres de la imatge són 1/300, f/2,8 i ISO 100.

Quant al processament, ens trobem amb una zona poc il·luminada, la del carrer, en contrast amb la del fons, la catedral, a ple sol. Aquesta petita compacta resol bastant bé aquestes diferències; en tot cas, en revelar el RAW vaig abaixar els blancs i les il·luminacions i vaig ajustar les ombres; després, vaig aplicar-hi les optimitzacions habituals i vaig convertir-la en blanc i negre, amb la intenció de potenciar línies, formes i textures, alhora que li donava aquesta aparença de “foto antiga” que suggereix. Finalment, a PS vaig anar provant diferents valors de corbes, fins que vaig trobar un punt que em va semblar equilibrat.

Aspectes emocionals

Ho tornaré a dir: tot i les controvèrsies a què he fet referència al principi, tot i que el Gòtic no és tan gòtic, tot i que la zona sovint està a vessar d’eixams de turistes, m’agrada perdre’m pels seus carrers estrets amb llambordes, seguir amb la mirada el visitant absort, l’enfeinat botiguer, la manifestant reivindicativa, el músic que toca en una cantonada, i en algun dels seus racons sovint no puc deixar de tenir la sensació que el temps s’ha aturat.

Deixant a banda el detall de les botes penjant dels cables elèctrics, una pràctica que sembla que no té origen clar i que es presta a diverses interpretacions, la fotografia, en aquest entorn i amb un únic personatge, amb indumentària que podria ser d’altres temps, i més encara en blanc i negre, esdevé una imatge que per a mi, i potser també per a d’altres, podria atribuir-se a una època pretèrita, gairebé al segle passat, després de la profunda transformació que havia experimentat el –ara sí– barri de la Catedral.