Parlem amb Jordi Flores

Jordi Flores és un autor que fa fotografia de carrer i de temàtica social, principalment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Les seves imatges tenen una composició cuidada i una estètica sorprenent, però el més impactant és el rerefons antropològic i social que traspua en moltes d’elles.

Tot i tractar-se d’un autor amateur, ni tan sols li ha calgut disposar de pàgina web pròpia per ser considerat un dels referents actuals de l’anomenada street photography, amb imatges publicades a National Geographic España i amb desenes de milers de seguidors a xarxes socials com Instagram.

Parla’ns una mica de tu. Qui és Jordi Flores?

Vaig néixer el 1966 i sempre he viscut a la ciutat de Cornellà de Llobregat. Tots som fills d’un temps i d’una època i a mi em va tocar ser fill d’un l’extraradi genuí, potser poc explicat, que va dur la lluita per les llibertats a la sang,  fins al punt que la preocupació més gran del Generalísimo durant els seus darrers dies va ser la lluita obrera del Baix Llobregat. Suposo que conservo una part d’aquella empremta, no amb aquella energia, perquè són uns altres temps, però prou per saber que la precarietat i les desigualtats continuen darrere dels problemes socials més greus.

Quan i com vares començar a fer fotografia? Has estat un autodidacte?

De manera accidental i de forma tardana, sense cap fonament fotogràfic, va caure una càmera a les meves mans i vaig decidir fer un curs de fotografia analògica l’any 2012 i em vaig engrescar. Sempre m’he sentit atret per fotografiar persones i situacions, em vaig enganxar a la foto urbana al principi sense donar gaire importància al contingut. Fer fotos m’agradava molt i em vaig exigir molt per tal de fer fotos maques, amb bona composició, cuidant l’estètica. El pas del domini de la tècnica a la cerca del contingut va ser una conseqüència lògica de les meves inquietuds per conèixer les situacions de primera mà, per aprendre, per acostar-me. Una cosa va portar a l’altra. La clau va ser el pas de fer fotos de forma més o menys espontània a pensar les fotos abans de fer-les, fotografiar allò que un vol fotografiar, enfocar-se en idees i objectius i començar a treballar d’una manera més orientada envers temes determinats.

Quina o quines zones acostumes a fotografiar?

Ara que està tan de moda el terme, puc dir que faig fotografia de proximitat. Crec que el valor de la societat està en les relacions de proximitat. Si la pandèmia ha demostrat quelcom és justament el valor del suport veïnal i de la comunitat. La manera en què han modificat els nostres hàbits les xarxes socials, que han incrementat exponencialment el vincle virtual en detriment de les relacions físiques i ens ofereix una informació esbiaixada de la realitat, juntament amb la sensació de tenir cobertes les nostres necessitats a un clic, ha provocat un deteriorament de les relacions entre les persones, la comunitat i el territori.

Bàsicament fotografio per conèixer el món en el qual visc amb un interès per aprendre, reflexionar i transmetre la meva visió des d’un punt de vista antropològic crític.

Quins són els teus referents fotogràfics?

Em fan sentir petit Sebastião Salgado, Saul Leiter, Stephen Shore, Bresson, Cristina García Rodero… La llista seria interminable, no tinc referents concrets, crec en l’enriquiment a partir de fonts molt diverses, el cervell s’encarrega d’anar emmagatzemant els estímuls que ens marquen; al final, fotografiar és un acte d’expressió a partir de la pròpia experiència vital, d’allò que llegim, que analitzem, que sentim i que vivim al llarg de la nostra vida, per això és molt important treballar idees amb una mirada oberta.

Vares començar a fer fotografies de manera tardana; tot i això, t’has acabat convertint en un referent de la fotografia de carrer. Podríem dir que en el teu cas es confirma allò que diu que per fer bones fotos ens cal quelcom més que només pràctica i experiència fotogràfica?

Sí, justament dono la clau en la resposta anterior, conservem totes les nostres experiències vitals a l’hipotàlem. El resultat és una immensa base de dades, de sentiments, de comportaments que fan que davant una realitat concreta siguem capaços de tenir una resposta immediata relativament encertada, ajustada a la forma en què percebem la realitat. Un cop superada l’etapa de l’aprenentatge tècnic, podríem dir que entra en joc la nostra empremta, els nostres interessos, la forma com afrontem la realitat… Si analitzem com fotografien moltes persones, ens podem fer una idea sobre la seva personalitat.

No tens pàgina web, tot i això et segueixen milers de persones a Instagram i a Facebook. Per què vares decidir utilitzar aquestes xarxes socials?

No tinc web per manca de temps i perquè no m’hi dedico professionalment. Faig servir bàsicament Instagram per funcionalitat i visibilitat, tot i que, sincerament, el tema del seguiment és secundari; m’interessa molt més que la gent que em segueix connecti amb el tipus de fotografia que faig.

Com es pot trobar l’espontaneïtat? Es pot facilitar? És només una qüestió d’hores i de cintura?

No es pot forçar mai, ni la teva ni la dels altres. Un bon punt de partida és el reconeixement de les pròpies limitacions i mantenir-se sempre a l’expectativa. Partir d’una idea sobre el que vols fer i no forçar més enllà dels límits. Hi juguen un paper important la distància física, la forma d’aproximar-se a les persones, la percepció sobre la situació, especialment sobre el llenguatge gestual, i les actituds d’acceptació o rebuig, que varien en cada persona.

És realment apassionant el moment de connectar amb les persones, però s’ha d’estar sempre preparat per al rebuig i respectar que hi hagi gent que no accepti ser fotografiada. Cada persona és un món i s’ha de respectar sempre la voluntat de cadascú. El més important és saber llegir les situacions; hi ha persones que necessiten més o menys temps, situacions on ni tan sols trec la càmera, situacions en les quals només tens una oportunitat, i d’altres en què apareixen amb oportunitats successives.

Per tant, ets més dels que premedita el que vol fotografiar que dels que improvisa?

M’agrada planificar, tenir una idea general del que vull fer i ser flexible i adaptatiu a l’hora de fer el reportatge.

Dius que ets dels que no li agrada quedar-se en un lloc estàtic a esperar a veure què succeeix. El fotògraf de carrer ha de ser proactiu?

Totalment, però com tot, no es pot ser taxatiu; quan l’oportunitat val la pena s’ha de ser pacient, però sí que és veritat que la vida és moviment i aturar-se com a recurs és correcte, però apalancar-se és desvirtuar la realitat.

Quin consell donaries a algú a qui atrau la fotografia de carrer, però que no sap com començar a abordar-la?

Que observi, que miri molt, que busqui temes que li interessin, que passi desapercebut, que treballi amb discreció, que sigui persistent i que surti moltes vegades. El procés d’aprenentatge requereix un temps d’adaptació i es fonamenta en l’assaig i l’error; s’ha de repetir molt per agafar confiança, per perdre la por, per acostar-se, per enquadrar, per treballar l’anticipació… Com més treball i més autoexigència, millor aprenentatge.

Quina o quines zones de Barcelona recomanes sortir a fotografiar? I del Poblenou?

Depèn: si és un tema arquitectònic o de territori, dependrà de l’entorn que busquem; si es tracta d’un tema social, dependrà d’on es trobi la situació. Per sort al Poblenou teniu una mica de tot, però seria interessant captar l’evolució del barri, la pèrdua d’identitat i la transformació dels espais industrials.

Amb quin equip acostumes a treballar?

Mirrorless, treballo amb sèrie X de Fujifilm, actualment la X-T4, i generalment amb el 16-55 per a foto urbana.

Algun consell en l’àmbit tècnic o pràctic per fer fotografia de carrer?

Aprendre a fotografiar des de la pantalla és més discret i ofereix una major versatilitat, permet disparar des de la cintura, des de terra, etc. No soc partidari de les òptiques fixes per a situacions de carrer perquè no facilita acostar-se o allunyar-se quan un no es pot acostar o allunyar. Fer servir el preenfocament, especialment en casos de poca llum. Assegurar la foto, fent sèries de repetició, de més lluny a més a prop… Les xarxes socials estan inundades de fotografies espectaculars, la majoria de les quals centrades en l’estètica i en l’instant, també en la fotografia de carrer.

Creus que potser manca contingut i/o missatge?

La meva evolució és aquesta, inicialment vaig fer aquest tipus de foto. Ara ho considero part del meu aprenentatge per qüestionar-me el món en el qual vivim a través de la fotografia. Mai s’ha de renunciar a l’estètica, que és la clau per accedir al contingut, però al final cada fotògraf té la seva visió, la meva és aquesta.

Té algun sentit anar cercant imatges soltes? Hauríem d’intentar treballar una temàtica englobada dins d’un projecte per donar contingut i coherència a les nostres imatges?

És interessant cercar un llenguatge visual propi i això únicament es pot aconseguir treballant de forma programada, fent sèries, per exemple, de fotos verticals, de fotos amb combinacions de colors, de fotos a velocitats determinades, en blanc i negre, retrats, etc., fins a anar conformant un estil personal. Si a més introduïm temes en continguts determinats, passarem de l’estil a la identitat.

La realització màxima en fotografia és quan aquesta es torna reivindicativa i promou la denúncia, ja sigui social, ecològica, política, etc.?

No necessàriament; la fotografia és un dels instruments més poderosos del fotoperiodisme, però la seva versatilitat li permet ser també un poderós instrument documental i històric del món de l’art, de la publicitat i dins de l’àmbit familiar.

Des de fa un temps les teves imatges ens mostren persones sense sostre que dormen al carrer. Quan i per què et vares començar a centrar en elles i què has extret d’aquesta experiència?

A partir de la pandèmia. Vaig voler copsar la realitat de l’emergència alimentària, del suport veïnal, de l’exclusió social. Vaig voler comprovar de primera mà la dimensió de la problemàtica i això em va portar fins a la gent del carrer, que són la cara més visible d’un problema que afecta molta més gent.

Com t’aproximes als sense llar? Proves de conèixer-los abans? Els demanes sempre permís per fotografiar-los?

Si, la norma és contactar, interactuar sempre que es pugui, establir un vincle i treballar des de la confiança. Això que, dit així, sona senzill, en cada cas té la seva particularitat, el seu ritme, les seves limitacions, i sempre s’ha de respectar la sensibilitat i la voluntat de cadascú.

Com reaccionen? Es mostren agraïts pel fet que algú s’interessi per ells? Sempre es prenen bé que els facis fotografies? Els dones menjar i/o diners?

Hi ha de tot, hi ha gent molt acollidora i receptiva i hi ha gent més delicada, hem de pensar que es tracta de persones en situació extrema, que pateixen rebuig i són tractats amb indiferència per molta gent. En general mostren agraïment davant l’afecte de les persones que els donen suport, grups de voluntaris, entitats, veïns…

Personalment no soc partidari de donar diners, moltes vegades em demanen roba, mantes, sabates, etc. i faig petites recollides de roba i les reparteixo.

Quan algú em demana què pot fer per ajudar, sempre dic que s’ha de fer costat a les xarxes de suport i entitats socials, que fan una tasca impressionant i tenen una gran experiència en el suport al sensellarisme.

El fet de mostrar la seva situació els pot ajudar?

És un tema controvertit, la difusió de determinades imatges pot potenciar l’empatia i la solidaritat, i, per contra, d’altres potencien sense voler l’estereotip. Moltes entitats demanen no difondre fotos denigrants, que atemptin contra la dignitat de les persones o que contribueixin al rebuig social.

El problema és que no tots tenim la mateixa sensibilitat, jo mateix em pregunto sovint si estic fent el correcte i on es troba el límit.

Per acabar: una novel·la?

El lobo estepario.

I una pel·lícula?

Gato negro, gato blanco.

Imatges: © Jordi Flores

Instagram de Jordi Flores: https://www.instagram.com/miralflores/