Fotos d’ocells: el digiscoping

Algú, no recordo qui, va fer-me el comentari que no havia explicat com faig les fotos d’ocells, i avui ho vull intentar, tot i que no és gaire fàcil.

Que com faig les fotos? Bé, comencem: d’entrada, la càmera amb bateries plenes, no fos cas que enmig de la millor fotografia s’apagui. També cal tenir targetes amb prou capacitat i no haver de fer canvis durant la sessió. Però això ja ho sabeu tots, i estic segur que en voleu saber més.

Ara ens posem seriosos, jo vaig començar cap a l’any 2005 amb la tècnica que combina un telescopi terrestre amb una càmera digital, el digiscoping. Sempre amb un trespeus. Avui, com ja comentaré, existeixen acoblaments per a tots i totes. Aquests van ser els meus inicis en aquest tipus de fotografia i va permetre aconseguir algunes bones fotos d’aquella època.

Aquí us mostro una imatge típica del muntatge de digiscoping. El telescopi amb una càmera rèflex acoblada.

Com podeu veure, la càmera capta la imatge que surt pel visor del telescopi. El telescopi ens dona una distància focal impossible en objectius fotogràfics, aproximadament entre 2.000 i 3.000 f, cosa que ens permet abastar elements força llunyans.

Només cal vigilar l’enfocament totalment manual, ens el dona el telescopi; evidentment la profunditat de camp és minsa i qualsevol errada desgracia la fotografia. Però si surt és fantàstica.

Tètol cuanegre (Limosa limosa)

Aquesta foto es va fer amb la càmera Nikon Coolpix 4500 + Telscopi Kowa, a una velocitat 1/300 en f/5,8. El subjecte el teníem a uns 150 metres de distància.

Amb disparador de cable manual, per evitar la mínima vibració de tot el muntatge.

Polla blava (Porphyrio porphyrio)

La polla blava està a uns 40 metres, entre la balca, i vaig fer servir també el digiscoping. La càmera Nikon Coolpix 4500 + Telescopi Kowa. La velocitat va ser 1/115 a f/4,2, sempre amb disparador de cable manual.

Aquesta tècnica, que tan bé funciona amb subjectes estàtics, impedeix pràcticament la fotografia d’ocells en vol o subjectes en moviment, deixant sense efecte una bona part de la fotografia naturalista. Avui ha millorat molt, els acoblaments tenen funcions automàtiques, que admeten una millor facilitat a l’hora de realitzar les fotografies. També han sortit al mercat telescopis amb autofocus.

Tot i així no és una tècnica habitual, ja que l’equip és força pesat i complex d’utilització. Imagineu-vos carretejar 1,5 kg de telescopi, 1 kg de la càmera, més els trespeus, que en aquella època no era de carboni, muntar-ho tot per fer una fotografia era farragós, per a cops tornar sense res. Era molt habitual: detectaves l’ocell, l’enfocaves, posaves la càmera, ajustaves dispositius i el bitxo s’havia mogut quatre passes a la dreta, i torna a començar.

Fins aquí la meva experiència amb el digiscoping i la fotografia d’ocells, que ja no practico, però que fins no fa tant era l’única manera de tenir ocells retratats.

Imatges © Joaquim Surribas