GAUDInt Barcelona

De vegades, per obtenir una foto, tot i que la facis, com aquell que diu, al costat de casa, cal esquivar alguns entrebancs no previstos. Va ser el meu cas pel que fa al primer concurs social del 2023, que requeria la presentació de “fotografies realitzades durant la nit on la ciutat és la protagonista”.

S’acostava la fi del termini d’enviament de les fotos per a aquesta edició. En les setmanes prèvies la meva idea era sortir un vespre per fer fotos d’alguna zona de la ciutat; no tenia clar quina, i tampoc no havia pogut trobar el moment. Ja estava dubtant entre recórrer a alguna imatge d’arxiu –de la qual no estava gaire convençuda– o renunciar a participar al concurs, quan un parell de dies abans de la data límit de presentació se’m va acudir que el Park Güell podia ser una bona opció. L’última vegada que havia visitat l’emblemàtica obra d’Antoni Gaudí va ser el juny de 2020, en plena pandèmia. L’experiència va ser absolutament inversemblant: el parc, sens dubte un dels atractius turístics més rellevants de la ciutat, es va mostrar per primera vegada, davant els meus ulls, pràcticament desert, i en aquelles circumstàncies el (re)descobriment d’aquell indret va ser tan inèdit com gratificant.

Ja entrat el 2023, comptava que, tot i trobar-nos en ple hivern, el panorama seria ben diferent, però confiant que no estàvem en temporada alta, que feia fred i que a quarts de sis de la tarda ja es feia fosc, vaig voler fer l’intent.

Era dissabte, a mitja tarda, i a l’entrada del parc, la sorpresa: una gernació, molts més guiris dels esperats envaïen l’escalinata de les fonts i fins allà on arribava la vista. L’icònic drac gairebé no es podia distingir. Definitivament, la pandèmia s’havia acabat. Don’t miss Park Güell, it will really surprise you!

Venia amb el propòsit de situar-me a l’extrem de l’anomenada plaça de la Natura, que cobreix la Sala Hipòstila, a tocar del famós banc ondulat de trencadís, des d’on es pot gaudir d’espectaculars vistes de la ciutat amb el mar al fons. Esglaó a esglaó, esquivant visitants, finalment vaig arribar a l’esplanada, que, com es podia preveure, estava plena de molts altres turistes fent-se fotos en totes les posicions possibles i gairebé impossibles. Entre unes coses i altres ja faltava poc per a la posta de sol i em vaig disposar a plantar el trípode en el punt desitjat, des del qual ja havia fet fotos en ocasions anteriors, un privilegiat balcó des d’on s’aprecia, en detall, l’skyline de l’urbs.

Tot just al davant, ben a prop del lloc previst, assegudes en un revolt del banc, hi havia tres joves japoneses. La del mig, brandant un mòbil, anava fent selfie rere selfie del trio amb la ciutat al seu darrere. Les noies anaven canviant de somriure i de posició cada pocs segons; després revisaven les imatges entre riallades i les retocaven per pujar-les a les xarxes socials. Feia fresqueta, vaig abrigar-me amb bufanda i guants i vaig esperar amb paciència més de mitja hora, però les japoneses persistien sense pausa en la seva dèria compulsiva i autoretratadora. Bona part dels turistes ja havien marxat, faltava poc per a l’hora blava i ja començava a patir. Vaig situar-me uns metres a l’esquerra i a la dreta, però vaig desistir perquè l’escena no era la desitjada, ja que volia incloure-hi el banc de trencadís, centrat, en primer pla. Jo dempeus, amb la càmera preparada, muntada al trípode, anava modificant el temps d’exposició a mesura que la llum canviava, i elles foto rere foto, ignorant-me en tot moment, com si fos una planta autòctona del parc. Ja a punt de demanar-los que sisplau em cedissin una mica d’espai, tot d’una, finalment, es van aixecar i se’n van anar. I amb elles, altres visitants. Vaig respirar amb alleujament. Al fons, rere el banc gaudinià, la ciutat es mostrava increïblement bella, amb el contrast del cel d’última hora de la tarda i les tonalitats càlides de les primeres il·luminacions artificials. Vaig desplaçar el trípode al punt desitjat. Ja havien passat uns segons de captura de la primera presa quan, de sobte, una fogonada va trencar la màgia… i la foto. Es tractava d’un visitant que s’havia apropat i havia disparat el flaix del seu mòbil. Va fer tres o quatre fotos més, amb les fogonades corresponents, i finalment va marxar. Tornem a començar! Vaig poder fer unes preses poc abans que finalitzés l’hora blava, i tot just després. Es requeria llarga exposició i la cosa va donar per a ben poques fotos. S’havia acabat de fer de nit. Però –a la fi– havia capturat la imatge que m’interessava obtenir.

Aspectes compositius

Vaig deixar dins el pla part del banc, deixant a banda i banda les corbes dels revolts característics, a fi que la imatge comptés amb un marc que donés profunditat a l’escena. Tot i la foscor es poden distingir els detalls i les tonalitats de la ceràmica; al darrere, s’aprecia la part superior dels edificis dels pavellons que havien estat la porteria del parc, amb les seves voltes recobertes de trencadís. A continuació es desgrana la ciutat, fins al fons, on es dibuixa l’skyline característic, en bona part il·luminat, que precedeix la franja blavenca del mar. La intenció era crear una imatge equilibrada amb la inclusió d’elements d’aquest emblemàtic indret.

Aspectes tècnics

La fotografia va ser realitzada tot just després de l’hora blava. Com que ja era bastant fosc, es requeria llarga exposició, que vaig programar a 30 segons, al valor ISO més baix possible per obtenir un bon resultat (100 en el cas de la meva rèflex, una Canon EOS 80D). El diafragma escollit va ser superior al que faig servir habitualment en aquests casos, f/13, ja que, atesos els diversos plans, pretenia aconseguir una profunditat de camp suficient. El postprocessament va consistir bàsicament a corregir les línies i optimitzar els paràmetres habituals (contrast, saturació, etc.).

Aspectes emocionals

La majoria de nosaltres coneixem i reconeixem aquest indret; hi hem estat almenys un cop, probablement en ple dia i amb força afluència de visitants. L’identifiquem i el fem nostre; l’hem vist, a més, mil vegades reproduït en llibres, postals, fotografies, reportatges. Això no obstant, per a mi no deixa de tenir màgia. Endinsar-s’hi a l’hivern, al vespre, quan la majoria de turistes l’abandonen i les ombres l’amaren, i poder esguardar d’allà estant la ciutat mentre la tarda viatja vers la nit, en el decurs dels seus blaus, esquitxada amb les pinzellades càlides de les llums de la ciutat, val la pena. Si, a més, ho podem fotografiar, més gratificant resulta encara. Una experiència que, sens dubte, val la pena GAUDIr.