Harry Gruyaert
«Per mi, una bona fotografia no només ha de tenir una molt bona composició, sinó també dir molt sobre el lloc concret que ha estat fotografiat.»
Harry Gruyaert
Professió i activitat
Harry Gruyaert va néixer el 1941 a la ciutat d’Anvers (Bèlgica). Va créixer en una família tradicional flamenca que entenia la fotografia com un pecat, i li prohibien dedicar-s’hi. Quan va complir els 18 anys, va decidir marxar de casa per estudiar a l’Escola de Cinema i Fotografia a Brussel·les fins al 1962.
Entre 1963 i 1967, a París, es va dedicar a la fotografia de forma professional, a més de treballar com a director de fotografia freelance per a la televisió flamenca.
El 1969 va emprendre el primer d’una llarga sèrie de viatges al Marroc. Aquest treball, caracteritzat per la seva immersió total en els colors i els paisatges del país, li va valer el premi Kodak. El projecte va culminar amb la publicació de l’obra Morocco el 1990.
El 1972, instal·lat a Londres, va cobrir els Jocs Olímpics de Munic, i aquest mateix any va fotografiar alguns dels primers vols del projecte Apol·lo mentre es veien en una televisió desajustada. Aquestes captures de pantalla de televisió en color ara formen part de les col·leccions permanents del Centre Pompidou de París. Aquest projecte, que aprofita els colors de la pantalla, va aparèixer sota títol “TV Shots” a la revista Zoom el mateix any. També va ser exhibit a la Delpire Gallery el 1974 i a Phillips de Pury and Company de Nova York. Posteriorment, el 2007, va ser publicat en un llibre.
El 1976 Gruyaert va iniciar un període de treball en què va viatjar a diferents països de tot el món, entre els quals destaquen l’Índia, el 1976, i un any més tard, aquesta tasca el va portar a Egipte.
El 1982 es va unir a Magnum Photos. A l’agència, en aquell moment, aquells que disparaven en color ho feien per raons comercials i a Gruyaert això no li agradava. Ell va continuar treballant en color a la seva manera, i aviat va destacar pel tractament tan personal i innovador de plasmar el cromatisme de les imatges.
El 1989 va ser un dels primers fotògrafs, juntament amb Josef Koudelka, el seu amic i company, fotògraf de Magnum, i Gueorgui Pinkhasshov, a acceptar una invitació per fotografiar Moscou, com a part d’un programa d’intercanvi de fotògrafs. Va ser la primera visita de Gruyaert darrere del teló d’acer. L’artista identifica els estats d’ànim, ben diferents, de dos llocs: d’una banda, la transició de Moscou d’austera capital del teló d’acer a ciutat internacional, i de l’altra, l’ambició i el somni americà de Los Angeles i Las Vegas. La intenció inicial de fer un article de revista es va haver de modificar, donat el gran volum de material creat, el qual es plasmarà en dos llibres presentats i reeditats com un sol volum, East/West.
A la dècada de 2000 Gruyaert s’introdueix en la nova fotografia digital, i després de revisar la qualitat de les impressions realitzades anteriorment a Cibachrome i la transferència de colorants , ben aviat va experimentar en la impressió d’injecció de tinta, buscant ressaltar els rics matisos que es troben a les seves pel·lícules. La impressió digital li va obrir noves possibilitats per a la feina i el va apropar un pas més a la seva creativitat original.
L’any 2000 va començar un llarg assaig sobre Bèlgica, amb la intenció de reflectir les contradiccions d’una societat que ell coneix molt bé. Inicialment treballa en blanc i negre i després en color, fins que confecciona un llibre titulat Made In Belgium.
Entre el 2003 i el 2008, les dues edicions de Rivages (Edges) són el testimoni de la forma com a Gruyaert li agrada treballar en diferents ambients, amb llums i colors contrastats.
El 2015 es va fer una retrospectiva del seu treball a París.
El 2018 va elaborar una mostra presentada a la FOMU a Anvers.
El mateix any 2018 es presenta la pel·lícula documental Harry Gruyaert, el fotògraf, dirigida per Gerrit Messiaen, sobre la vida del geni del color de Magnum que va créixer en el si d’una família flamenca tradicional.
Actualment viu a París i està representat per Gallery 51 a Anvers.
Tècnica i estil
Gairebé tota la seva obra ha estat vinculada al procediment Cibachrome, amb el qual ha experimentat i portat al límit la capacitat expressiva de la pel·lícula en color, buscant reproduir la riquesa de les ombres.
Gruyaert tracta el color com un factor fonamental en la composició de les imatges i sovint apareix com l’element principal en aquesta composició. Una cosa inusual en un moment en què alguns fotògrafs consideraven accessori el color.
Durant anys, les seves composicions esdevindran senyes d’identitat d’aquest admirador de Cartier-Bresson i de Lee Friedlander. Gruyaert buscava les seves referències cromàtiques en l’obra de Brueghel, Goya i Matisse, així com en la dels artistes pop, en un moment en què només el cinema oferia una bona fotografia en color de manera assequible.
“La seva experimentació en el color va ser transcendental per al treball de fotògrafs posteriors, i es pot apreciar la influència que ha tingut en artistes com el mateix Alex Webb”.
Gruyaert ha registrat les subtils vibracions cromàtiques de la llum oriental i occidental. Lluny de caure en l’exotisme estereotipat, aquest fotògraf té una visió de països llunyans que situa l’espectador en atmosferes peculiars i una mica impenetrables.
L’artista ens recorda molt l’obra realitzada per fotògrafs com Ernst Haas o William Eggleston. La seva experimentació en el color va ser transcendental per al treball de fotògrafs posteriors, i es pot apreciar la influència que ha tingut en artistes com el mateix Alex Webb.
Gruyaert no es considera fotoperiodista: “Per a mi, una bona fotografia no només ha de tenir una molt bona composició, sinó també dir molt sobre el lloc concret que ha estat fotografiat”, declarava l’autor a la revista Time.
En els darrers anys ha examinat el moviment de persones al voltant del terreny urbà. L’artista manifesta: “Em vaig alegrar de fotografiar París. No és fàcil treballar mai a la ciutat on vius. Crec que les meves fotografies diuen alguna cosa sobre el moment actual i els llocs on van ser fetes.”
Recentment, de la mà dels procediments digitals, reprodueix el seu segell estètic a totes les seves obres.
Totes les fotografies © Harry Gruyaert/Magnum Photos si no se n’indica una altra.
Vídeos
Juliol 2022