Història de la fotografia: els orígens

L’origen de la fotografia, a través dels reptes tècnics superats per aconseguir registrar imatges.

Al segle XXI la humanitat fa milions de fotografies al dia a tot el planeta, i moltes d’elles ni tan sols les tornem a mirar. Però no és així quan, avançat el segle XVIII, algú es planteja com es pot plasmar una imatge en algun suport. Aleshores, aconseguir una sola foto és un repte a l’abast de molt poques persones.

A tothom li sonarà el daguerreotip com un sistema fotogràfic primitiu. Però la història dels inicis de la fotografia és molt més àmplia i complexa. Fer un repàs exhaustiu de totes les persones que fan aportacions al procés fotogràfic, i les tècniques, vicissituds, materials, fracassos, curiositats, vessants socials, culturals, comercials, artístiques, etc., donaria per a un llibre sencer. En aquest article intentem donar una idea del procés de l’origen de la fotografia, a través dels reptes tècnics superats per aconseguir registrar imatges, fins a arribar a l’ara ja superada fotografia analògica en cel·luloide, quan fer-la digital no era encara ni un somni. 

Les substàncies sensibles

Se sap fa segles que diversos materials canvien en deixar-los a la intempèrie. L’observació més propera al que seria, després, l’origen de la fotografia es deu a Boyle, que el 1663 descobreix que el clorur de plata s’enfosqueix fins a tornar-se completament negre, encara que pensa que la causa és l’oxidació per la humitat de l’aire. 

Va ser gairebé un segle més tard, el 1757, quan Battista demostra que la causa d’aquest enfosquiment és la llum, fent preveure l’anhel que el dibuix de les imatges que es projecten a la cambra fosca podria deixar de ser manual i passar a fer-se directament per la llum: foto-grafia, dibuix amb la llum.

Moltes d’aquestes proves són reeixides quant a captar les imatges. Però són efímeres: acaben per degradar-se fins a desaparèixer.

Aquest fet dispara la cursa per intentar reproduir imatges del món real amb diferents suports i tècniques. Nombrosos personatges, amb prou temps, diners i coneixements físics i químics, es posen a fer provatures per trobar el suport sensible definitiu. La gran majoria tenen com a base la plata, en diferents composicions i combinacions.

La fixació

Moltes d’aquestes proves són reeixides quant a captar les imatges. Però són efímeres: acaben per degradar-se fins a desaparèixer en poques hores, o fins i tot en minuts, així que s’exposen a la llum ambient. 

Finalment és Niépce, el 1826, qui aconsegueix les primeres imatges permanents. Aquí presentem Des de la finestra, la que és més acceptada com la primera fotografia permanent de la història. 

La seva tècnica, a la qual anomena heliografia, consisteix en un suport de barreja metàl·lica d’aspecte platejat amb una capa de betum, que és el material sensible, ja que s’asseca amb la llum.

Altres investigadors aconsegueixen més tard resultats similars, o millors, amb diferents tècniques de fixació. El 1839, Herschel descobreix la utilitat del tiosulfat o hiposulfat de sodi com a fixador, que seguirà utilitzant-se fins avui en dia. Aquest investigador també estableix el terme fotografia definitivament.

Com es pot veure, la imatge de Niépce reproduïda té moltes imperfeccions, a més d’altres problemes tècnics, coses que hauran de ser resoltes en els següents anys i que anirem veient a continuació.

El temps d’exposició 

Aquelles imatges necessiten diverses hores d’exposició per quedar registrades al suport: l’estrany efecte de llums i ombres a la imatge de Niépce és degut al moviment del sol durant les 8 hores d’exposició. Això, a part de ser un destorb molt important, impossibilita reproduir éssers animats, en especial impedeix fer retrats de persones, que és el principal somni humit de la incipient fotografia: intentar emular els treballs dels grans pintors retratistes.

A la recerca d’una solució a aquest problema, Niépce accepta associar-se amb Daguerre, qui també investiga en aquest camp. Una associació no exempta de polèmiques quant als mèrits tècnics de cada un. En qualsevol cas, la mort del soci el 1833 acaba per deixar a Daguerre l’herència de les investigacions. 

Aquest aconsegueix el 1835 la seva primera imatge permanent i el 1839 presenta el que s’anomenaria daguerreotip. 

La tècnica del daguerreotip, resumint, consisteix en una placa de coure amb una capa de plata a la qual s’apliquen vapors de iode per sensibilitzar-la. Un cop exposada a la càmera, la placa es revela amb vapors de mercuri, que s’adhereixen a les zones exposades a la llum, es fixa amb tiosulfat de sodi i es neteja amb aigua destil·lada. El resultat és una imatge positiva de l’escena. A continuació es protegeix la placa de l’ambient en un estoig estanc amb un vidre, perquè no es degradi. 

La perfecció del daguerreotip i la compra de la patent pel govern francès provoca, malgrat l’elevat preu de l’equipament i les dificultats tècniques, un enorme èxit comercial.

Al principi, l’exposició del daguerreotip a l’escena a fotografiar pot allargar-se 30 minuts, motiu pel qual, si el subjecte és una persona, se la immobilitza amb fixacions i, després de revelada, s’han de retocar els ulls amb pintura. Els anys següents els objectius de les càmeres es milloren, multiplicant per 20 la seva lluminositat i això, afegit a l’ús d’acceleradors químics, fa que a partir de 1841 es redueixi el temps d’exposició a menys d’un minut. 

La perfecció del daguerreotip i la compra de la patent pel govern francès provoca, malgrat l’elevat preu de l’equipament i les dificultats tècniques, un enorme èxit comercial, arribant a vendre’s a París en un sol any mig milió de plaques. Es produeix l’explosió de la fotografia com a mitjà d’expressió artística, de registre d’esdeveniments, de documentació de països exòtics, i, per descomptat, de retrat. 

El negatiu

Com hem vist, el daguerreotip és una imatge positiva única i, per tant, no reproduïble. Simultàniament a Daguerre, el britànic Talbot, també el 1839, exposa a París els seus calotips. Aquests són negatius sobre paper que es poden reproduir moltes vegades. Tot i que aquesta tècnica té diversos avantatges, la zelosa protecció amb patents que en fa Talbot impedeix la seva difusió comercial, i acaba arraconada pel daguerreotip. 

Gustav le Gray, el 1850, inventa el col·lodió humit. Consisteix en una placa de vidre amb un vernís sensibilitzat amb nitrat de plata que s’ha de revelar amb sulfat de ferro. L’exposició és d’uns pocs segons i permet la reproducció de còpies. A partir de 1855 aquesta tècnica sobrepassa en difusió al daguerreotip.

Maddox, el 1871, desenvolupa les plaques seques, vidre amb bromur i gelatina, que, en relació amb el col·lodió, faciliten el treball i redueixen l’exposició a fraccions de segon.

Poc després George Eastman utilitza el cel·luloide per substituir les plaques seques en l’obtenció de negatius, creant un imperi econòmic que li va permetre desenvolupar altres importants innovacions en el camp de la fotografia.

El paper fotogràfic

El paper fotogràfic és imprescindible des del moment que es crea el negatiu. Així Talbot desenvolupa el 1839 el que es coneix com a “paper salat” per obtenir les còpies positives dels seus calotips per contacte, utilitzant clorur sòdic i nitrat de plata, revelat posteriorment.

Aquest procés se supera pel col·lodió humit, que aconsegueix solucionar els problemes de definició del calotip en canviar el paper negatiu per vidre i, més, quan Blanquart-Evard afegeix una capa d’albúmina al paper positiu, que li dona un acabat brillant i amaga la trama de les fibres de paper.

El 1881 Eder i Pizzigheli desenvolupen el paper amb gelatina, que millora la conservació de les còpies. Uns anys més tard George Eastman perfecciona la tècnica per produir-lo comercialment, i se segueix usant, amb poques variacions, fins a l’era digital.

El binomi revelatge-positivat adquireix una nova dimensió a la dècada de 1890. Fins aleshores pràcticament totes les fotos s’obtenen per contacte del negatiu amb el paper i, per tant, de la mateixa mida. Però amb l’aplicació de la bombeta elèctrica d’Edison per projectar imatges ampliades, a partir de cel·luloides negatius quadrats de 7 cm, es poden obtenir còpies positives en paper de mides molt més grans.

El rodet de pel·lícula 

El 1884, George Eastman crea el material sensible sobre cel·luloide. A continuació desenvolupa el primer rodet de pel·lícula i la primera càmera Kodak per contenir un rodet de 100 fotografies.

Tot i els avenços, l’equip per fer fotografies continua sent gran i car, i el procés, complicat. Eastman, arran d’un viatge, pensa a trobar una tècnica que permeti reduir aquests problemes. El 1884 crea el material sensible sobre cel·luloide. A continuació desenvolupa el primer rodet de pel·lícula i la primera càmera Kodak per contenir un rodet de 100 fotografies, que registra imatges circulars de 62 mm de diàmetre. A partir de 1900, amb l’abaratiment de la segona generació d’aquesta càmera, es produeix la massificació definitiva de la fotografia.

Des de la primera dècada del segle XX ja es fa servir àmpliament per al cinema pel·lícula de 35 mm d’ample, de cel·luloide amb perforacions laterals, sistema desenvolupat per Dickson i Edison deu anys abans.

El 1913 apareix una càmera de fotos que, fent servir el film de 35 mm, produeix negatius de 18×24 mm, transversals com els de cinema. Però, de seguida, un treballador de la casa Leica (aleshores fabricant d’objectius) pensa a produir imatges de 24×36 mm longitudinals amb la mateixa pel·lícula, dissenyant-hi expressament un rodet i una càmera. Per culpa de la Primera Guerra Mundial, queda en fase de prototip fins que, el 1925, Leica ho comercialitza massivament.

Aquests carrets, però, s’han de carregar a les fosques per no velar-los. El 1934 apareix el carret daylight per a film de 35 mm, que es pot carregar a la càmera simplement evitant que li toqui el sol directe. Aquesta facilitat, juntament amb la lleugeresa de les càmeres que l’utilitzen (aleshores denominades “miniatura”), és el que converteix el film de 35 mm i el format 24×36 mm en el full frame estàndard per a fotografia.

El color

Aconseguir imatges en color és un procés tan ple de dificultats com el que hem vist per a la fotografia monocroma. Els colors no es fixen, i quan s’aconsegueix fixar-los, desapareixen al cap de poc temps. Els diferents compostos de plata que s’utilitzen al principi són molt més sensibles a uns colors, sobretot els blaus, que a d’altres.

El 1861, Maxwell demostra en la pràctica la teoria segons la qual qualsevol color es pot obtenir a partir d’una combinació de blau, vermell i verd. Així aconsegueix reconstruir a una pantalla una imatge en color superposant la projecció de tres transparències obtingudes amb un filtre de color diferent cada una. Se la considera la primera foto en color permanent de la història: La cinta de tartan.

Diverses tècniques i càmeres basades en aquesta tricromia tenen un inconvenient o un altre: llargues i múltiples exposicions, procediments complexos, càmeres grans i pesants, imatges no reproduïbles. 

No és fins al 1903 que els germans Lumière patenten la placa del sistema Autocromo, sensible a tots els colors de l’espectre, i la comercialitzen a partir de 1907. El temps d’exposició mínim és d’un segon. La dècada següent la seva fàbrica produeix milers de plaques autocromes diàriament. La tècnica es basa en granets microscòpics transparents acolorits amb els tres colors bàsics, que fan de filtre sobre la mateixa placa, fent-la sensible a tot l’espectre. Aquest sistema additiu d’incloure al suport elements microscòpics dels tres colors es fa popular fins als anys 30. 

Simultàniament, altres investigacions segueixen el camí de la tècnica sostractiva dels colors complementaris: cian, magenta i groc. Basat també al principi en tres filtres, aquest sistema aconsegueix augmentar la lluminositat de les imatges i, per tant, disminuir el temps d’exposició, però continua perdent definició en passar pels tres filtres.

Després de la Segona Guerra Mundial, els detalls tècnics del sistema Agfacolor-Neu queden disponibles gratuïtament i nombrosos fabricants produeixen pel·lícules amb el mateix principi.

El 1935 surt la primera pel·lícula Kodachrome per a cinema i l’any següent, per a fotografia. Inicialment es tracta en realitat d’un film especial monocromàtic, al qual s’afegeix el color en el moment del revelatge en un complex procés de 28 etapes, impossible de realitzar fora d’un laboratori sofisticat, amb el resultat d’una transparència positiva.

Quasi al mateix temps, el 1936, l’alemanya Agfa, que havia estat fabricant plaques multicapa pel sistema additiu, presenta el seu propi sistema sostractiu, al qual anomena Agfacolor-Neu. Aquí el color va incorporat al negatiu, i el revelatge és prou senzill perquè es pugui fer en petits laboratoris. Després de la Segona Guerra Mundial, els detalls tècnics del sistema Agfacolor-Neu queden disponibles gratuïtament i nombrosos fabricants produeixen pel·lícules amb el mateix principi.

Altres formats de negatius es continuen produint per a fotografia professional com el format mitjà, i també càmeres per exposar-los. El 1948 es comercialitza el primer sistema Polaroid, que incorpora el procés de revelatge i positivat a la mateixa càmera. 

Però a partir de la difusió massiva del rodet de 35 mm, el format dels suports sensibles pràcticament no canvia, llevat de la substitució del cel·luloide per l’acetat, cap al 1950. Fins a la invenció dels sensors digitals l’any 1975. Però això ja és una altra història.

Els avenços més espectaculars, mentrestant, es produeixen en les càmeres i les lents. Aquí ens hem centrat sobretot en els suports. En un proper article parlarem en detall del procés paral·lel de l’aparició i evolució de les primeres càmeres fotogràfiques.