Història de la fotografia II: les primeres càmeres

A l’article anterior ens vam centrar en els reptes del procés de desenvolupament dels materials sensibles a la llum, el revelatge i la fixació de les imatges, i, amb això, l’obtenció de fotografies positives i negatius, en blanc i negre i en color.
Naturalment, aquest procés hauria estat impossible sense els artefactes mecànics (ara en diem maquinari) necessaris per contenir els suports, enfocar la imatge, controlar l’exposició, etc. I la paraula “artefactes” no és gratuïta, com veurem. Tampoc està exempt de reptes, l’inici del camí de perfeccionar les càmeres, per aconseguir que s’aproximin a les meravelles tècniques que s’utilitzen a inicis del segle XXI.

La primera càmera fotogràfica

Als segles XVII i XVIII el sistema de la cambra obscura es fa molt popular per dibuixar o pintar la imatge projectada. Posteriorment se’n produeixen versions més reduïdes i se’n fabriquen de portàtils, consistents en una capsa on, amb un mirall, la imatge es projecta cap a dalt a una pantalla per dibuixar-hi a sobre. Dues capses encaixades lliscants permeten un enfocament correcte. Tenim un exemple en la primera imatge.  (Les referències de les imatges es poden trobar al final de l’article).

És així que les primeres càmeres per fer fotografies tenen poc misteri: són simples adaptacions de les esmentades cambres obscures portàtils, per poder contenir, a la part del darrere, el suport sensible. Així són les càmeres utilitzades durant la primera meitat del segle XIX per Niépce, Daguerre i Talbot, considerats els pares de la fotografia. Com es veu, la càmera fotogràfica de la segona imatge és força semblant a la cambra obscura de la primera.

Com passa moltes vegades, hi ha qui copia els articles populars, i així, càmeres idèntiques es fabriquen arreu, o fent-les més lleugeres o més barates. Però també afegint-hi innovacions, com la càmera de Chevalier de 1840, que substitueix la caixa lliscant per una manxa extensible. Anys després s’avança amb la portabilitat fent-les completament plegables, com la que es pot veure en aquesta pàgina. Aquest tipus de càmera, en un format o altre, domina el mercat fins a finals del segle XIX.

Durant la segona meitat del segle es milloren les substàncies sensibles, la fixació i el revelatge, de manera que el temps d’exposició es va reduint progressivament, fins a arribar a fraccions de segon en la dècada de 1870. Això fa impossible l’obturació a mà i s’han de desenvolupar mecanismes d’obturació cada cop més precisos. Al principi són simples ressorts que es fan saltar, regulant el temps en variar la pressió amb què es carrega el ressort. Després apareixen sistemes més sofisticats, adaptats al format de les càmeres.

Les primeres òptiques

Al segle XVI s’incorporen òptiques a les cambres obscures per augmentar la lluminositat de les imatges projectades. Inicialment, l’òptica és una simple lent biconvexa que concentra la llum i permet augmentar el diàmetre de l’obertura. La mà de l’artista fa la resta.

Per als llargs temps d’exposició que precisen les primeres fotografies, l’obertura de f/15 de les primeres lents que Chevalier fabrica per a Nièpce i Daguerre per muntar a les seves primeres càmeres és insuficient.

Cap a finals del mateix segle s’inventen el telescopi i el microscopi. Durant els decennis següents les investigacions òptiques batallen amb el problema de les aberracions cromàtiques de les lents, que impedeixen una bona definició de la imatge: cada color, per la seva longitud d’ona, convergeix en un punt diferent.

A mitjans del segle XVIII es descobreix que aquesta aberració es pot evitar agrupant dues lents juntes, una de convexa i una altra de còncava. El sistema, que s’anomena lent acromàtica, el patenta Dollond el 1758, tot i que hi ha polèmica pels drets. Per tant, quan arriba el naixement de la fotografia, a inicis del segle XIX, ja hi ha força experiència en la construcció de lents i objectius, o sistemes de múltiples lents.

En aquest nou camp, però, els requeriments a les òptiques s’incrementen notablement. Els llargs temps d’exposició que precisen les primeres fotografies demanen a crits que entri més llum per l’òptica, per mirar de reduir-los. Al mateix temps, la gran capacitat de definició de les plaques del daguerreotip reclama lents més perfectes. Així, l’òptica es converteix en l’element més fonamental de les primeres càmeres.

Chevalier, òptic fabricant de microscopis, construeix els objectius per a les primeres càmeres de Nièpce i Daguerre, com el que es veu a la imatge de dalt. Però la seva obertura màxima és de f/15, que és insuficient per a les exigències d’exposició dels primers daguerreotips. Després en fabrica d’altres amb una obertura major, però amb pèrdua excessiva de nitidesa.

Les càmeres compactes amb rodet

George Eastman, el 1888, amb la idea de reduir la mida i el pes dels equips fotogràfics, crea el primer rodet de pel·lícula de cel·luloide i la primera càmera per contenir-lo. És la càmera Kodak 1, una caixeta de fusta que, amb poc més que un disparador i un pom per girar el carret, treu fotografies circulars de 62 mm de diàmetre.

La càmera Kodak porta el rodet, de 100 fotografies, incorporat de fàbrica, i per fer el revelatge s’ha d’enviar sencera al laboratori, el qual torna els negatius i la càmera amb un nou rodet incorporat. El lema, com es veu en aquest full publicitari, és “Vostè pitja el botó, nosaltres fem la resta”. Al costat tenim una imatge de la càmera amb el bloc del rodet extret.

El 1900 la càmera Kodak passa a ser de cartó i costa solament un dòlar. Es produeix la massificació de la fotografia.

Diverses marques també produeixen càmeres semblants, com Ansco o Agfa, que són pràcticament idèntiques a altres del moment. Totes utilitzen la mida de pel·lícula original de Kodak, el format 120, amb diversos sistemes de rodets, conegut després com a format mitjà, i que domina el mercat diverses dècades.

Mentre les càmeres són encara d’una mida considerable, els fabricants se les han d’empescar per afegir-hi visors per mirar des de dalt o des d’un costat, la qual cosa no és gaire pràctica. Per exemple, la Zeiss Ikon Tengor i similars, tipus box, tenen dos visors que s’han de mirar des de dalt: un quan la càmera es posa vertical, i l’altre, quan es posa horitzontal.

Totes elles són, però, càmeres que tenen per finalitat la venda massiva i, per tant, barates. En conseqüència, la qualitat dels components no va més enllà de la requerida per complir la seva funció. El seu avantatge principal és la pel·lícula, que pot produir espectaculars negatius de 6×9 cm, per exemple.

Càmeres sui generis

Permetem-nos una petita digressió. Al llarg del segle inicial de la història de la fotografia, on quasi tot està per inventar, nombrosos aparells es dissenyen, fora de les tendències comercials, per a interessos específics, i donen lloc a instruments tan curiosos com efímers. Vegem-ne només tres exemples.

Càmera “mamut”: el 1899 la companyia de trens de Chicago construeix el tren més luxós fet fins aleshores per unir les capitals de Missouri i Illinois. Per fer-ne publicitat, demana al fotògraf George Lawrence de fer una foto, de màxim detall, de tot el tren sencer, per portar-la a l’exposició universal de París de 1900 com la foto més gran del món. Ell suggereix de fer-ne diverses de parcials i unir-les, però la companyia la vol d’una sola peça.

Ell accepta el repte i construeix la càmera de la imatge, de 600 quilos de pes i 4 metres de llarg, lents de Carl Zeiss, i que treu plaques negatives de vidre de 2,5 x 1,4 metres. Finalment, tres còpies de la foto es porten a París sota el lema “La fotografia més gran del món per al tren més magnífic del món”.

El fusell fotogràfic: el 1892 Marey inventa un fusell amb un tambor que gira prenent ràfegues a la, per a l’època, sorprenent velocitat de 12 fotografies per segon, al qual denomina cronofotògraf. El seu interès és la fisiologia i, aprofitant les seves habilitats com a caçador, fa nombroses seqüències d’animals i atletes en moviment. El 1900 presenta els seus estudis a l’Exposició Universal de París, on també exposen Edison i Lumière els seus avenços sobre el cinematògraf.

La primera càmera de macrofotografia: si ara fem servir extensors d’objectiu per a fotos macro, de ben segur que no som a l’avantguarda. El fotògraf naturalista David Fairchild treballa durant els inicis del segle XX en la fotografia d’insectes. Finalment, construeix una càmera per tal d’obtenir les fotos més properes possibles. És tècnicament senzilla, ja que bàsicament és una llarga caixa de 3,5 metres entre l’òptica i el negatiu. El 1913 publica el resultat dels seus treballs en un article a National Geographic amb el títol “Monstres dels nostres propis jardins”. Les imatges que inclou, que es poden veure en aquest enllaç, tenen poc a envejar a les que es fan un segle més tard amb tots els avenços tecnològics a l’abast.

Les primeres càmeres de 35 mm

Durant els primers anys del segle XX, apareixen algunes patents i dispositius que apliquen a la fotografia la pel·lícula de 35 mm d’ample, amb forats laterals, que ja s’està fent servir per al cinema. Tanmateix, o no s’arriben a fabricar o són poc pràctics en la seva concepció.

A aquestes primeres càmeres de 35 mm se les denomina “miniatura”, per la seva mida en comparació amb les existents fins al moment.

Cap al 1914, Barnack, un treballador de la casa Leitz, fabricant d’objectius, pensa a utilitzar la pel·lícula de 35 mm per produir imatges de 24×36 mm, el doble que els fotogrames cinematogràfics. Dissenya un rodet i una càmera que s’ajusta a la mida, però només l’arriba a fer servir personalment. L’anomena Leica, de Leitz-camera. A causa de la Primera Guerra Mundial, queda en fase de prototip, fins que el 1925 es comercialitza massivament la càmera Leica I. Porta lent fixa de 50 mm i f/3.5 Leitz Anastigmat, obturador de cortineta amb 1/500 de velocitat màxima.

A aquestes primeres càmeres de 35 mm se les denomina “miniatura”, per la seva mida en comparació amb les existents fins al moment. Les Leica són càmeres cares, cosa que, tot i vendre’s bé, n’impedeix una gran difusió al mercat fotogràfic.

Un fet molt important en la difusió massiva de les 35 mm és la comercialització per Kodak, el 1934, del primer rodet precarregat, compatible amb les Leica, les Contax i les seves pròpies Retina, les quals presenta simultàniament. El rodet es denomina daylight, perquè es pot carregar a la càmera a ple dia, no com fins aleshores, en una habitació fosca per evitar el velat. Es converteix en el model de rodet estàndard per a la fotografia amb 35 mm.

Però és el 1936, en aparèixer la càmera Argus A, a un preu més assequible, quan les 35 mm comencen la seva ascensió al domini del món de la fotografia amateur. L’Argus A és una càmera amb un objectiu replegable, però sense manxa, a diferència de les Retina de Kodak de 1934. Els anys següents és imitada per altres marques, entre elles la mateixa Kodak, el model de la qual supera en vendes.

Se les publicita com a candid cameras, donat que per la seva mida es poden dissimular i fer les fotos sense que la gent se n’adoni, evitant l’efecte posat de la persona subjecte, un fet ideal per a molts camps de la fotografia. La popularitat d’aquest tipus de càmeres continua augmentant i se’n fabriquen nombroses marques i models, amb la incorporació progressiva d’avenços tècnics. A partir dels anys seixanta dominen completament el mercat fotogràfic global i superen les de format mitjà.

Les rèflex de format mitjà 120

Des d’abans de l’origen de la fotografia, les càmeres obscures ja tenen un mirall interposat que reflecteix la imatge cap amunt. Això té un avantatge molt important: la imatge, que surt invertida de l’objectiu, és redreçada per la reflexió al mirall i queda amb el dalt i baix correctes.

A les càmeres rèflex, fins a mitjans del segle XX, la imatge del visor es veu invertida en sentit horitzontal, cosa que desorienta, sobretot en fotografiar subjectes que es desplacen pel camp de visió.

Per donar solució a les deficiències conegudes dels visors directes, ja cap al 1890 apareixen les càmeres que s’anomenen rèflex, amb plaques de mig o gran format. Són evolucions de les més comunes de l’època, bé amb un objectiu (SLR, per single lens reflex) o bé amb dos objectius (TLR, per twin lens reflex), un dels quals amb la funció de visor.

Les primeres a sortir són les TLR, amb un objectiu que capta la foto i un altre per visualitzar l’escena amb claredat, rere el qual es col·loca un mirall que envia la imatge cap a dalt a la pantalla de visualització. La pionera és la Carlton, de l’any 1885. Els elements i mecanismes són més aviat simples, i a més té el problema que les dues òptiques no són sincròniques, és a dir, l’escena no es veu de la mateixa manera per les dues. Això fa que aquestes càmeres quedin sobrepassades durant anys per les SLR.

El 1898 apareix la càmera Graflex, una SLR amb un característic visor vertical de tela plegable. L’empresa fabricant (adquirida després per Kodak) la descriu així: “Un sistema òptic d’enfocament i visió rèflex que mostra sobre un vidre esmerilat una imatge exacta i erecta de l’escena a fotografiar, sense paral·laxi i amb la mateixa profunditat de camp que la imatge del negatiu”. A diferència de les càmeres amb visor d’objectiu, però sense mirall, la inversió vertical es rectifica, en reflectir-se pel mirall, per això diu “erecta”.

El que no diu és que continua invertida en sentit horitzontal, cosa que desorienta sovint, sobretot en seguir persones en moviment. Recordem que la imatge que passa a través de l’òptica en surt completament invertida, de dalt a baix i d’esquerra a dreta. Això és així tant a les cambres fosques de l’edat mitjana com a les digitals de l’any 2022.

Tot i ser càmeres de qualitat, aquest és un problema que se suma a altres. Com a totes les SLR, el mirall s’ha de retirar d’alguna manera en el moment de fer la foto. La complexitat del seu mecanisme, la mida necessària de la càmera per contenir el mirall de format mitjà, la incomoditat de mirar des de dalt i l’elevat preu són altres inconvenients. Així, queden restringides al món professional, mentre al mercat dominen les comercials de Kodak i similars.

Franke and Heidecke fabriquen càmeres estereoscòpiques de dos i tres objectius durant les primeres dècades del segle XX. Aquesta experiència els permet perfeccionar els mecanismes fins al punt que el 1928 presenten una rèflex de dos objectius, amb una potent campanya publicitària: la mítica Rolleiflex. És molt més compacta i de qualitat que les TLR del segle anterior.

És un gran èxit, tot i mantenir la inversió lateral de la imatge en el visor, i no mostrar-hi la profunditat de camp, per la manca de diafragma a l’objectiu superior. Porta òptica fixa Carl Zeiss Tessar  f/3.8 o f/4.5. Una versió posterior incorpora dos visors horitzontals alternatius per situar-la a l’altura dels ulls: un directe i un amb un segon mirall, com es pot veure en aquesta interessant imatge d’una Rolleiflex tallada.

Les rèflex de 35 mm i el pentaprisma

Simultàniament a l’explosió popular de les 35 mm amb visor senzill, també comencen a sortir-ne versions rèflex. El 1936 la companyia Jhagee llança la Kine Exakta, la primera SLR 35 mm. El visor, però, continua mostrant la imatge invertida lateralment, com totes les rèflex anteriors.

Durant la mateixa època es fan diversos estudis sobre un sistema per rectificar la lateralitat de la imatge en el visor, que no arriben a passar de patents. Cal esperar fins després de la Segona Guerra Mundial per trobar de nou investigacions sobre el tema. Es patenten diverses diverses propostes, però l’única que prospera és la de Zeiss Ikon de Dresden, Alemanya oriental.

Les cares de sobre fan forma de teulada inclinada i a dues aigües. Això dona la figura tan característica a les rèflex que l’incorporen. La primera que ho fa és la fabricada per Zeiss Ikon l’any 1949, la càmera Contax S, amb objectius Carl Zeiss intercanviables. Al marge d’això, és una càmera que no destaca per la seva qualitat de construcció.

Durant deu anys més es continuen produint rèflex de 35 mm, cada vegada amb mecanismes més perfeccionats, i van guanyant difusió en el mercat aficionat entusiasta. Però el professional continua dominat per les rèflex de format mitjà.

Fins que surt al mercat la Nikon F l’any 1959. Per la gran qualitat de construcció i de les fotos que produeix aquesta càmera, juntament amb la comoditat del visor amb pentaprisma i la lleugeresa, comença decantar el món professional cap a les rèflex de 35 mm. Supera en difusió les Leica i les Zeiss.

La Nikon F té una velocitat màxima d’1/1000. És una càmera modular en què es poden intercanviar el visor de prisma, la pantalla d’enfocament, el portapel·lícula i, òbviament, l’objectiu. En aquest enllaç es pot veure una Nikon F amb un visor Photomic amb fotocèl·lula incorporada i un portapel·lícula motoritzat amb capacitat per a 10 metres de film, ambdós accessoris comercialitzats amb posterioritat al llançament de la càmera.

Bonus track: les càmeres instantànies

A inicis dels anys vint del segle XXI, o sigui, en el moment d’escriure aquest article, marques tan importants com Fujifilm, Canon, Kodak, Agfa i HP s’afegeixen a Polaroid i altres a la tendència de les fotos instantànies en paper, amb gran èxit de vendes. En aquests moments es poden trobar al mercat més de 40 models, amb més de 150 variants, de càmeres instantànies digitals. Al Japó, el 2021, Fujifilm supera Sony en venda de càmeres, gràcies a les instantànies, situant-se al segon lloc del mercat, darrere Canon. I no és per una moda retro,  sinó perquè molta gent, sobretot jove, descobreix que és la manera de salvar les seves fotos del somni etern a l’emmagatzematge digital.

En un camp renascut, doncs, cal recordar la pionera. El 1948 es presenta la Polaroid Land Camera Model 95, que impressiona el món en produir fotos en blanc i negre en paper en un minut. A la fira de presentació es venen totes les càmeres que hi ha, al preu de 90 dòlars la unitat, i durant l’any següent se’n venen més de 50.000; en total, se n’acaben produint unes 800.000.

Tot i que sembla igual que la Kodak plegable vista més amunt, és una càmera enorme, que fa 27 centímetres d’amplada i pesa gairebé 2 quilos. Fa servir un rotlle de dues capes, entre les quals hi ha les substàncies que fan el revelatge, en actuar la pressió d’uns rodets. A la imatge es pot veure en posició de ser carregat.

Epíleg

Podríem omplir uns quants articles més entrant en detall en l’evolució dels components de les càmeres un a un: l’obturador, els objectius, el diafragma, el fotòmetre, el flaix, el telèmetre, els sistemes d’enfocament, etc. Però això faria la sèrie quasi inacabable.

Ja des del principi, però especialment des de la invenció del suport sensible en cel·luloide, es construeixen centenars de models de càmeres diferents en mides, formes, sistemes, funcions i finalitats. I això es correspon amb el centenar de formats diferents de pel·lícula registrats, tot i que la majoria d’ells no sobreviu més enllà dels anys cinquanta. Per tant, aquest article és necessàriament incomplet. Tanmateix, esperem haver donat una idea de l’evolució de les tendències dominants en el mercat de les càmeres i d’aquelles que són una fita en el progrés de la fotografia.

Així, doncs, donem per acabat aquí el repàs a la història des dels inicis de la fotografia fins a mitjans del segle passat, des de la vessant dels sistemes tècnics materials, que la majoria de nosaltres no hem pogut conèixer en directe. Els aparells posteriors segur que ens els poden explicar millor les persones que els han viscut des de la seva pròpia experiència.

La descripció de cada foto la trobareu clicant sobre les imatges.