La fotografia moderna (1910-1940)

En els anteriors articles d’aquesta sèrie hem vist corrents i artistes que pretenien integrar la fotografia en el món de l’art, des d’una perspectiva d’imitació: volien emular fites artístiques de la pintura i crear imatges que semblessin pintures. Al llarg de la primera meitat del segle XX, la fotografia s’emancipa del domini de les disciplines artístiques tradicionals i cerca la creació d’obres diferencials, pròpies del que és aquest nou mitjà. S’integra dins dels corrents artístics del moment, però ara amb la intenció d’aportar-hi una innovadora via d’expressió i experimentació creativa.

Bona part d’artistes que trobem en aquesta nova visió de la fotografia s’havien format en els moviments pictorialistes, però en algun moment evolucionen cap a altres concepcions. Potser el més representatiu d’aquesta evolució va ser Alfred Stieglitz, qui, en analitzar, tres o quatre anys després de fer-la, la seva foto “The Steerage” (1907), va trobar nous valors compositius en la forma en què intervenien els elements que la integraven. Això el va decidir a abandonar el pictorialisme i orientar-se cap a la fotografia directa.

La fotografia del món modern

El context industrial i urbà, els grans trastorns socials, les innovacions tècniques en les càmeres i els transports i les avantguardes artístiques generals van proporcionar noves eines, noves idees i nous subjectes. Tot plegat va generar, durant aquestes tres dècades, els moviments més transformadors de la història de la fotografia, en sentit creatiu i expressiu, des del seu naixement fins als nostres dies. Aquesta va ser l’època de la fotografia que s’anomena sovint modernist en anglès, en el sentit de “fotografia de la modernitat”.

Aquesta etapa de la fotografia inclou una diversitat d’artistes que tothom reconeix com a mestres, en els quals tothom s’inspira i els quals tothom admira (no hi aprofundirem, perquè mereixerien articles individuals). Tenien en comú pretendre trencar amb les tècniques i estètiques fotogràfiques tradicionals. Creien que la càmera era capaç de captar la realitat d’una manera exclusiva de la fotografia. I, a més, que aquesta realitat podia ser expressiva i significativa per si mateixa. Intentaven crear imatges nítides, clares i precises, amb un focus en les formes geomètriques, els patrons, les repeticions, les ombres, les formes, l’expressivitat i les sensacions d’escenes que es trobaven al món real.

Documentalisme, fotoperiodisme, fotoreportatge i fotoassaig

Una altra tendència important de la fotografia durant aquest període va ser l’auge de la fotografia documental i el fotoperiodisme, especialment estimulats pels grans conflictes de l’època: la Revolució Mexicana, la Primera Guerra Mundial, la Gran Depressió, la Revolució Russa, els conflictes racistes als Estats Units i la Guerra Civil Espanyola. Aquestes imatges són poderoses i commovedores i continuen sent impressionants avui en dia.

Es va utilitzar el mitjà per registrar i documentar qüestions i esdeveniments socials, polítics i culturals o per capturar la vida quotidiana de les persones, especialment d’aquelles marginades o poc representades a la societat. Fotògrafs com Dorothea Lange i Walker Evans van treballar per a l’administració americana, als anys trenta, documentant la vida rural.

Originalment, la fotografia era una simple il·lustració dels articles o reportatges escrits. Després els mitjans van donar cada vegada més importància a la fotografia per si mateixa. Fins al punt que apareixien treballs a les revistes en què el contingut principal eren les fotografies, quedant el text com secundari. Es tractava dels nous gèneres del fotoreportatge i el fotoassaig.

A diferència de la imatge única, que en ella sola s’intentava explicar tota una història, aquí la història es transmetia amb una col·lecció àmplia d’imatges. El fotoreportatge i el fotoassaig registraven la realitat per mitjà de la fotografia, i intentaven transmetre una visió dels fets, més objectiva o més subjectiva, al llarg d’un període de temps, o les situacions en una zona determinada. El fotoassaig podia ocupar tot un llibre.

La fotografia directa

El moviment de la fotografia directa (1920-1940) pretenia crear un estil de fotografia més objectiu i sense adorns, mitjançant l’ús d’un enfocament nítid, una composició forta i l’ús de la llum natural. Els fotògrafs associats a aquest moviment, com Paul Strand i Ansel Adams, van intentar capturar el món tal com era, sense manipular-lo de cap manera.

Edward Weston va definir aquest terme l’any 1921 així: “Aconsegueix la il·luminació i exposició correctes al principi i tant el revelatge com la impressió poden ser pràcticament automàtics.”

La fotografia directa era un moviment centrat a representar una escena amb un enfocament i uns detalls nítids com una manera de destacar el mitjà fotogràfic i distingir-lo de la pintura. Els fotògrafs directes van manipular tècniques de cambra fosca per millorar la fotografia amb un contrast més alt i una tonalitat rica.

La fotografia de carrer, una part de la fotografia directa, pretenia capturar els moments de la vida quotidiana en llocs públics. Però aquí tendia a utilitzar càmeres de 35 mm en lloc de les de gran format. Els fotògrafs es basaven en l’enquadrament i el temps per immortalitzar un moment, de vegades anomenat “decisiu”. Alfred Stieglitz, Henri Cartier-Bresson, Helen Levitt i Walker Evans van ser innovadors del moviment.

Es pretenia captar un moment, o una fracció de segon que, sense la intervenció del fotògraf, hauria passat desapercebut. Henri Cartier-Bresson va afirmar: “Treballem a l’uníson amb el moviment com si fos un pressentiment sobre la manera en què es desenvolupa la vida mateixa. Però dins del procés hi ha un moment en què els elements en moviment estan en equilibri.” Aquesta noció del “moment decisiu” va definir bona part de la fotografia directa de la primera meitat del segle XX.

El grup f/64

Era un grup de fotògrafs amb seu a San Francisco, actiu als anys trenta, que pretenia promoure la idea de “fotografia directa” o “fotografia pura”, com l’anomenaven. El grup va ser fundat per un grup de set fotògrafs, entre ells Ansel Adams, Imogen Cunningham, Willard Van Dyke i Edward Weston, tots compromesos amb la idea de crear fotografies que fossin fidels a la vida i captessin el món tal com semblava, sense manipulació.

El grup va prendre el nom de la configuració d’obertura mínima d’una lent de càmera, que produeix l’enfocament amb més profunditat de camp, i que va ser considerada pel grup com un símbol del seu compromís amb l’enfocament nítid i una visió fotogràfica clara, precisa, detallada i enquadrada amb cura.

L’estil del grup f/64 es caracteritzava per la seva senzillesa, el seu enfocament en el món natural i la seva capacitat per capturar l’estat d’ànim i la sensació d’un lloc o moment en particular. Sovint utilitzaven una lent gran angular per capturar el context complet dels seus subjectes i feien servir la llum natural i les ombres, donant a les seves imatges una sensació de realisme i autenticitat.

El grup f/64 va tenir un impacte significatiu en el desenvolupament de la fotografia als Estats Units, i molts dels seus membres es van convertir en fotògrafs influents per dret propi. Encara que el grup es va dissoldre, les seves idees van perdurar en el món de la fotografia.

Les revistes il·lustrades

Durant aquesta època, les revistes il·lustrades van tenir un gran impacte a la cultura i la societat, amb dissenys innovadors. Algunes de les més importants van ser fundades en aquests anys i van comptar amb fotografies d’alguns dels fotògrafs més destacats de l’època. Tot i que al principi les portades solien ser il·lustracions no fotogràfiques, a poc a poc hi van començar a aparèixer fotografies. Veiem algunes de les principals revistes amb els seus anys de fundació:

• Die Dame: 1912, una de les revistes de moda més influents d’Alemanya.
• Femme de France: 1915, centrada en la moda femenina.
• Vanity Fair, revista nord-americana de cultura, moda i política, publicada des de 1913.
• Uhu (Alemanya): 1924, es va centrar en la literatura, la publicitat i el disseny gràfic.
• Time (EUA): 1923, es va convertir en una de les revistes de notícies més influents del segle XX. Famosa per les seves portades de disseny cridaner i el seu estil periodístic objectiu.
• Vu (França): 1928, es va centrar en la fotografia documental i el reportatge gràfic. La revista també va incloure importants galeries fotogràfiques.
• Crónica (Espanya): 1928, va comptar amb seccions dedicades al cinema, la moda i la literatura.
• Life (EUA): 1936, una de les revistes més importants. Era coneguda per la seva fotografia documental i el seu enfocament a la cultura popular.
• Picture Post (Regne Unit): 1938, es va centrar en la fotografia documental i la cobertura de temes socials i polítics.

No podem oblidar algunes de les més famoses que havien estat fundades abans, però que van ser rellançades o renovades amb el desenvolupament de la fotografia moderna:

• Illustrated London News (Regne Unit): va ser fundada el 1842 i va publicar fotografies a partir de 1855. Va mantenir un disseny auster i clàssic.
• Harper’s Bazaar: 1867, es va centrar en la moda, la cultura i l’entreteniment.
• National Geographic: 1888, es va centrar en l’exploració, la ciència i les cultures, i es va destacar per les seves fotografies d’alta qualitat.
• Blanco y Negro: 1891, va ser una de les revistes il·lustrades més influents d’Espanya. Es va centrar la cultura i l’entreteniment.
• Berliner Illustrirte Zeitung: 1892, es va centrar en la fotografia d’actualitat i la cultura popular. Durant la dècada del 1930, la revista es va convertir en una plataforma propagandística per al règim nazi.
• Vogue (EUA): 1892, centrada en la moda i la vida social. El 1932 va produir una portada fotogràfica amb una imatge d’Edward Steichen.
• Gaceta Iustrada: 1905, es va centrar l’actualitat, la cultura, la moda, l’art i la literatura. La revista va tenir un paper important en la promoció de l’art i la cultura espanyoles.

El surrealisme

La fotografia surrealista va sorgir com a part del moviment artístic del mateix nom de principis del segle XX. El surrealisme va ser un moviment artístic que pretenia explorar la ment subconscient i l’irracional, i incloïa art visual, literatura i fotografia.

Surrealistes com Man Ray van utilitzar una varietat de tècniques com ara la doble exposició, el fotomuntatge i la solarització per crear imatges deliberadament poc realistes, oníriques i desorientadores. Van intentar fer servir la fotografia per apropar-se al subconscient i crear imatges que no només fossin impactants visualment, sinó també emocionalment o intel·lectualment evocadores.

Les fotografies surrealistes sovint presentaven combinacions inesperades d’objectes i manipulació de la imatge per crear una sensació de confusió i desorientació. També sovint utilitzaven simbolisme i metàfora per crear una sensació de misteri i intriga, i desafiar la percepció de la realitat.

Val la pena assenyalar que el moviment surrealista va durar poc en fotografia i que la majoria dels fotògrafs surrealistes destacats eren en realitat pintors que també practicaven la fotografia.

L’escola Bauhaus (1919-1933)

L’escola Bauhaus va ser una escola d’art i disseny molt influent que es va fundar a Alemanya el 1919 i va existir fins al 1933, i que el nazisme va obligar a tancar. Tenia com a objectiu integrar les belles arts i les arts aplicades, i crear un pont entre l’art, l’artesania i la tecnologia. La fotografia era una part important del currículum de l’escola Bauhaus, i moltes de les persones clau de l’escola, com László Moholy-Nagy i Walter Peterhans eren fotògrafs. Peterhans va crear un rellevant curs de fotografia que va durar molts anys.  L’escola Bauhaus va tenir un impacte significatiu en el desenvolupament de la fotografia i el disseny, i moltes de les seves figures van tenir una carrera exitosa en aquests camps després que l’escola tanqués el 1933.

La fotografia Bauhaus es va caracteritzar pel seu enfocament en el funcionalisme, la simplicitat i l’ús de les noves tecnologies. Els fotògrafs associats a l’escola Bauhaus van experimentar amb tècniques com els fotogrames sense càmera i el fotomuntatge, i sovint van intentar utilitzar la fotografia com a eina de disseny i comunicació. Aquestes tècniques es van fer servir per crear composicions abstractes i també per explorar la relació entre forma, llum i ombra. Van treballar en un ampli ventall de projectes, com ara fotografia publicitària i d’arquitectura, i van intentar crear imatges a la vegada comunicatives i funcionals. Aquestes imatges es caracteritzaven per la seva abstracció i el seu enfocament en la forma, la llum i l’ombra.

Altres avantguardes

L’efervescència artística d’aquesta època, especialment en pintura, va tenir el seu reflex també en la fotografia. Fotografia abstracta, dadaista, experimental, constructivista, art déco, conceptual, de la nova objectivitat, de la nova visió, futurista, humanista, “avantguardista”, metafísica, expressionista… les etiquetes brollaven per tot arreu. Sovint era difícil diferenciar uns corrents d’uns altres. Els noms dels corrents buscaven la novetat i la diferenciació, però gran part d’artistes participaven en diversos d’ells i sovint costava encasellar les obres en un o altre.

Cercaven ser originals i sorprendre. Per aconseguir-ho incorporaven tota mena de tècniques, com el fotomuntatge, el collage, l’escenografia i la performance, l’atzar, l’automatisme, la dissociació de l’objecte eliminant el context, les visions parcials, enquadraments estranys o il·luminacions inesperades.

Arribem al final d’aquest període en el moment que esclata la Segona Guerra Mundial, que va significar un gran trauma, en tots els sentits, per a la humanitat i també per a l’art. Però la història de la fotografia va continuar endavant i ens en continuarem ocupant en propers articles.

Nota de l’autor

Per al tema d’aquest article vaig voler “entrevistar” el programari ChatGPT, la molt anomenada interfase de conversació basada en el model de llenguatge per intel·ligència artificial GPT versió 3.5, de l’empresa OpenAI, disponible a l’adreça chat.openai.com. El resultat va ser força il·lusionant al principi, perquè les seves respostes eren uns paràgrafs redactats de forma prou acceptable i en un estil convincent. Però, en analitzar el contingut, vaig veure que estaven plens de dades errònies, imprecisions, repeticions i, literalment, coses inventades. O sigui que va ser de poca utilitat, ja que ho havia de comprovar de principi a fi.

De totes maneres, algunes frases són copiades literalment en la redacció final (les creacions de les IA no tenen copyright per ara…). Tot plegat sonava molt bé si no et paraves a comprovar-ho, aquest és el problema actual d’aquests sistemes: encadenen paraules i frases que han “llegit” molt sovint sobre un tema, però que en concatenar-les no són necessàriament certes. Val a dir que ara ja ha sortit la següent versió de l’eina, el ChatGPT 4, que segurament està més perfeccionada, i també les d’altres gegants com Google i Amazon, i més. En un futur no gaire llunyà fer articles serà com bufar i fer ampolles.