La regla dels terços, el número d’or, la proporció divina i altres herbes

D ‘on ve aquesta mena de lletania infernal que ens aboca a tots els fotògrafs a mirar els quadradets (quadrícula de la regla de terços) que surten a la nostra pantalla? Que ens “obliga” a posar l’objecte principal, l’horitzó i els elements que apareixen a la imatge, segons la benaurada regla?

Les regles estan per trencar-se, sí, d’acord, però de vegades és tan difícil… Ens han atabalat tant, amb la malaurada regla, que el nostre cap és incapaç d’oblidar-la a l’hora de compondre una imatge. Però qui va ser el capsigrany que es va inventar aquesta història?

El número d’or

Tot es resumeix en el número d’or, que no és més que una proporció. Aquesta es troba a la natura, al cos humà i a les construccions humanes, des de l’època de les piràmides d’Egipte fins a la dels temples gòtics. També la podem trobar avui en dia en les mides d’una targeta de crèdit.

Sembla que va ser un tal Fibonacci, també anomenat Leonardo de Pisa, Leonardo Pisano, o simplement Fibonacci, per als amics. L’home era matemàtic, i, amb tants noms, no és difícil d’endevinar que es donés a la beguda. I aquí va ser quan es va complicar tot. Els seus coetanis, que sabien menys de matemàtiques que un servidor, que ja és dir, el coneixien com el matemàtic de més talent d’Occident. Torra-t’hi castanyes!

Carregar-li “el mort” al Fibonacci no és just: Miquel Àngel i Leonardo da Vinci també van donar la tabarra al respecte. A més, el descobriment sembla que el van fer els grecs. Ells li van donar un tractament bàsicament geomètric. Pitàgores defensava com a símbol protector l’estrella de cinc puntes, ja que és perfecta: totes les seves proporcions estan d’acord amb el número d’or. I, pel que diuen, va ser Euclides un dels primers a referir-se  a aquest concepte, en la seva obra Elements.

La fascinació per la proporció ha estat tal, que la podem trobar al llarg de la història. Per exemple, el 1509 el matemàtic i teòleg italià Lucca Pacioli va publicar un llibre titulat La divina proporció, en el qual donava cinc raons per les quals el número auri era això: “diví”. Però no entrarem en conceptes filosòfics o teològics.

No soc cap expert en art, ni soc matemàtic, però això del número d’or sempre m’ha provocat curiositat, des de la meva època fosca en la qual estudiava parapsicologia i totes les seves variants, passant per la meva immersió en el món de l’art, sobretot l’antic (egipci, grec, etrusc), i el de l’edat mitjana. Després, l’art es torna massa complicat per al meu cervell. Ara, en retrobar-me amb la fotografia i la seva vessant més artística, ha tornat a emergir, com no podia ser d’altra manera.

L’espiral de Fibonacci

Fibonacci va crear la famosa successió 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21… La idea és fàcil, al número anterior hi sumem el següent, i així podem arribar a l’infinit. També la podem veure traduïda en la famosa espiral.

La regla de terços

Per a molts estudiosos, la regla dels terços no és res més que una simplificació del número d’or.

Ho podem veure en alguns programes i càmeres en què es fa la distinció dels diferents models que podem utilitzar per a les nostres composicions.

Com que aquestes proporcions són les mateixes que es troben en el nostre cos o en la natura, els constructors de catedrals les van utilitzar per crear les seves construccions. D’aquesta manera, s’asseguraven que el visitant, en trobar-se en un lloc amb les mateixes proporcions que el seu propi cos, aquest vibrava i entrava en sintonia i harmonia amb el lloc, gaudint així de pau interior.

És semblant a allò que passa amb un instrument de corda quan es posa la mateixa nota en dues cordes diferents. Si polsem sobre una d’elles, vibra l’altra i es diu que estan en harmonia.

És potser per això que una imatge feta amb aquestes regles ens sembla més atractiva?

Hom es pregunta: casualitat o causalitat? Ens han inculcat tant aquesta regla que només sabem apreciar el que està fet amb “la norma”? O ho fem així perquè “la norma” és dins nostre i forma part del nostre codi genètic, i surt sense adonar-nos-en?

Així doncs, la regla dels terços s’ha convertit en un paradigma, però, com a tal, es pot canviar. Cal mantenir-lo?