N’hi ha de tots colors

“Tots els colors són amics dels seus veïns i amants dels seus oposats”

Marc Chagall

La vida és color; el color és arreu, el color comunica. Al llarg de segles ha generat curiositat a científics, artistes i filòsofs. No obstant això, no en som gaire conscients, potser per tractar-se d’una qüestió massa òbvia, i no acostumem a parar-hi gaire atenció.

“el color ens possibilita expressar i copsar idees i emocions […] ens proporciona experiències estètiques”

Percebem el nostre entorn en color. Això és producte d’un procés interactiu visual en què intervenen la llum, la matèria i nosaltres, els observadors. El color és un fenomen complex en què incideixen aspectes físics, biològics i perceptius. Però, més enllà d’això, el color ens possibilita expressar i copsar idees i emocions. Com a éssers emocionals que som els humans, ens proporciona experiències estètiques. Entendre què és, de quina forma els colors es relacionen els uns amb els altres, quins són els seus significats i les seves connotacions simbòliques ens pot ser d’utilitat per fer-nos més coneixedors del seu potencial i fer-lo servir a favor del missatge que tenim la intenció de transmetre en les nostres fotografies.

En el present article començarem per fer una pinzellada al voltant del nostre sistema de visió, amb una comparació de l’ull amb la càmera fotogràfica, i farem un tast dels aspectes bàsics de la teoria del color.

La percepció visual i els colors

Partim de la base que la visió és un dels nostres sentits més complexos. La vista és l’eina fonamental de què disposem per percebre el món. I a alguns ens agrada fer-ho, de tant en tant, a través de la nostra càmera.

” una poma vermella és vermella perquè absorbeix tot l’espectre de llum, excepte el color que reflecteix, el vermell”

Si percebem el color és perquè hi ha llum. Sense llum, en la foscor, el color no existeix. El color és conseqüència de la reflexió de la llum sobre la superfície dels objectes: aquests absorbeixen unes longituds d’ona determinades, mentre que reflecteixen la resta. El color que veiem és la part de llum que l’objecte no pot absorbir. És a dir: una poma vermella és vermella perquè absorbeix tot l’espectre de llum, excepte el color que reflecteix, el vermell, que és el que l’ull rep. Per això s’afirma amb freqüència que els colors, en realitat –literalment– no existeixen.

Sovint es compara el funcionament de l’ull humà amb el d’una càmera fotogràfica. Ambdós presenten, per descomptat, moltes diferències, ja que el sistema visual de l’ull és força complex, en especial, precisament, pel que fa a la visió del color. La nostra visió permet veure alhora una zona molt fosca i una de molt clara; com sabem, la nostra càmera això no ho pot fer. Per no esmentar altres aspectes, com ara la tridimensionalitat del sistema visual humà. Però, en efecte, hi trobem alguns paral·lelismes.

“…la còrnia, que té una curvatura esfèrica, tindria una funció similar a la lent de la càmera. L’iris seria com el diafragma: es contrau […] quan hi ha molta llum, o bé es dilata […] en condicions de llum escassa”

En l’ull humà, la llum passa a través de la còrnia. Després, travessa el centre de l’ull per la pupil·la i, tot seguit, el cristal·lí. La lent d’aquest forma a la retina una imatge invertida d’allò que enfoca. A la retina hi tenim cèl·lules receptores de llum, les quals transformen l’energia, mitjançant reaccions químiques, en impulsos elèctrics que envien la informació al cervell a través del nervi òptic. Passen pel tàlem i finalment arriben a l’escorça visual, situada al lòbul occipital. En aquesta àrea cerebral, la més propera al clatell, és on acaba el procés de la percepció visual: la imatge es capgira i recompon, interpretant-ne el color, la forma, les dimensions, etc.

A la càmera, la llum passa a través d’un sistema de lents i forma una imatge invertida al sensor o pel·lícula. Així, la còrnia, que té una curvatura esfèrica, tindria una funció similar a la lent de la càmera. L’iris seria com el diafragma: es contrau; la pupil·la s’empetiteix quan hi ha molta llum, o bé es dilata i la pupil·la s’engrandeix, en condicions de llum escassa, per poder rebre més llum.

La retina, amb les seves cèl·lules fotoreceptores, seria com la pel·lícula fotosensible o el sensor de la càmera digital. Així mateix, a la pantalla de la càmera veiem la imatge corregida, ja que, de forma similar al cervell, el processador digital la capgira, o bé el pentaprisma la inverteix. La imatge es transforma a un format determinat i es desa a la targeta de memòria.

Per altra banda, la resolució de l’ull humà és limitada. No obstant això, fa uns anys, un equip d’investigació del CSIC va descobrir que un nucli del cervell humà té un funcionament similar al d’una càmera digital pel que fa a l’augment de la resolució de les imatges abans de processar-les, ja que ho fa mitjançant interpolació. Gairebé com Photoshop! 

“l’ull humà és capaç de percebre, com a mínim, al voltant d’un milió de variacions cromàtiques”

Si som capaços de veure-hi és gràcies a les cèl·lules fotoreceptores que són a la retina, de les quals hem parlat anteriorment, i que són de dos tipus: cons i bastonets, que es diuen així per la seva forma. Els cons són cèl·lules sensitives especialitzades que només apareixen en l’ull dels éssers humans i dels primats. Són de tres tipus, cadascun dels quals té un fotopigment, de manera que només reconeix un color: el vermell, el verd i el blau (en anglès red, green, blue… RGB. Us sona, oi?). Quan hi ha una certa quantitat de llum, la unió de la informació dels tres tipus de cons permeten la formació de l’espectre complet de llum visible, els diferents colors que podem percebre els humans.

Si no hi ha llum que permet activar els cons, per exemple, a la nit, es posen en funcionament els bastonets, que són d’un sol tipus. En aquestes condicions no reconeixen els detalls ni poden identificar els colors, però sí el blanc i negre, així com una àmplia gamma de grisos. Tot i que a la nit, és clar, podem somiar en color.

A la ciència hi ha consens que l’ull humà és capaç de percebre, com a mínim, al voltant d’un milió de variacions cromàtiques. Algunes fonts sostenen que en funció de determinades condicions es podrien arribar a distingir uns 10 milions de colors diferents. 

Una curiositat: alguns estudis científics han conclòs que homes i dones tenen tendència a atribuir tonalitats diferents a un mateix objecte. La raó és que, en observar un mateix to, els homes requereixen una longitud d’ona més llarga que les dones. Com que els colors càlids són els de longitud d’ona més llarga, els homes veurien el color taronja més rogenc que les dones. I elles veuran l’herba més verda que els homes, els quals la percebran més groguenca.

Així mateix, una investigació va evidenciar que les dones tenen més capacitat de discernir diferències entre els diversos matisos cromàtics.

Les propietats del color

A la primera dècada del segle XX, el pintor i professor d’art Albert Henry Munsell (Estats Units, 1858-1918), basant-se en el treball del físic nord-americà Ogden Rood, desenvolupa un sistema (Munsell Color System) que per primera vegada diferencia tres dimensions perceptualment uniformes i independents de color: el to, la lluminositat i la saturació. Aquest sistema va tenir acceptació internacional, ha estat la base de sistemes de colors posteriors i encara es fa servir en l’actualitat.

Els colors que percebem compten amb aquests tres atributs bàsics que ens permeten descriure’ls.

• To (hue) – Defineix un color com a tal. És el que col·loquialment coneixem com a “color”, el color en si mateix, el nom que li donem. Està determinat per la longitud d’ona; psicològicament és la propietat més important.
  
  Segons la tonalitat, dividim els colors en càlids (grocs, taronges, vermells, que associem amb la llum solar, el foc) i freds (blaus, verds, morats, que associem amb l’aigua, el mar, la nit, el fred).

• Saturació (saturation) – Objectivament és la puresa cromàtica d’un color, el grau fins al qual un color és fort, viu, intens, o, per contra, pàl·lid o apagat. Com més saturat, més pur és i menys mescla de gris té. El mínim de saturació s’obté amb colors que donen com a resultat un gris acromàtic. Quan desaturem una fotografia amb un programa d’edició, es converteix en una imatge en escala de grisos.

• Lluminositat (brightness) – Defineix el grau d’intensitat de llum que intervé en un color. Permet identificar com és de clar o fosc un color.

En les nostres fotografies, qualsevol d’aquests paràmetres es pot modificar amb facilitat amb software d’edició digital per aconseguir un conjunt equilibrat o un determinat efecte.

El cercle cromàtic

En l’article anterior ja vam fer referència al cercle de color de Newton, que ha influït en els múltiples cercles cromàtics que es van desenvolupar posteriorment i fins a l’actualitat.

El cercle cromàtic és una estructura ordenada de dotze colors. És útil per comprendre els colors i com es relacionen entre ells.

Síntesi additiva i subtractiva: els colors llum i els colors pigment

Els colors primaris es diuen així perquè són colors fonamentals i no s’han de mesclar colors per obtenir-los. Cal distingir entre:

• Primaris llum: vermell, blau i verd
• Primaris pigment: cian, magenta i groc

Colors llum: primaris additius (model RGB)

Els colors primaris vermell, verd i blau, com hem vist, es corresponen a les característiques de l’ull dels éssers humans. Són els colors que es fan servir als mitjans que emeten llum, com pantalles de televisió, monitors d’ordinadors, càmeres de vídeo o càmeres fotogràfiques digitals.

El model RGB (R de red, G de green, B de blue –vermell, verd i blau–) es basa en la síntesi additiva. Es diu així perquè un color llum determinat s’obté per la suma d’altres.

A partir de la combinació de vermell, verd i blau obtenim tres nous colors (colors secundaris):

La suma, la combinació modulada d’aquesta tríada de colors primaris, genera una gran part de colors que pot percebre l’ull humà. A mesura que s’incrementi la intensitat dels colors llum, la suma s’aproximarà al blanc. Així, si tots tres colors s’uneixen a parts iguals amb la màxima saturació, es produirà el blanc.

Colors pigment: primaris subtractius (model CMYK)

El model CMYK (C de cyan, M de magenta, Y de yellow) consta dels colors primaris cian, magenta i groc, als quals se suma el color negre, la K –key o black–). El model es basa en la síntesi subtractiva, on s’esdevé el contrari que en l’additiva: en mesclar els pigments, resta la llum incident i se sostrau el color, es produeix un color més fosc. El sistema de colors subtractius és el que fan servir la pintura i els processos d’impressió en color. 

Observem que els colors primaris pigment corresponen als secundaris dels colors llum:

Així mateix, els colors secundaris pigment corresponen als primaris dels colors llum (vermell, verd i blau).

Amb la superposició dels tres colors subtractius s’obté el negre. És a dir: la llum no es reflecteix.

(Les tres imatges: FriedeWie, via Wikimedia Commons)

En pròxims articles continuarem aquest recorregut pel coneixement dels colors i entrarem amb més profunditat en el seu significat i els seus efectes en les nostres emocions, de cara a tenir-ho en consideració a l’hora de capturar, compondre i editar les nostres fotografies. Potser tot plegat ens pot ajudar a comptar amb alguns arguments més per esbrinar per què, en general, algunes fotografies funcionen i ens arriben, ens emocionen, molt més que no pas d’altres.