Parlem amb Jordi Borràs

Jordi Borràs (Barcelona, 1981) es defineix com a il·lustrador de formació i fotoperiodista autodidacte per vocació.

Està especialitzat en qüestions socials, amb un interès especial pels moviments nacionals i d’ultradreta que actuen tant a Catalunya com arreu d’Europa.

En l’actualitat treballa com a reporter gràfic freelance col·laborant en diferents mitjans catalans com El Món, La Mira i la revista basca Argia.

A escala internacional ha publicat a Associated Press, Vice News, Jungle World, The Guardian i en revistes especialitzades en extrema dreta, com la britànica Hope Not Hate o la capçalera sueca Expo.

Des del 2013 col·labora a El matí de Catalunya Ràdio, i des de 2017, a TV3. L’any 2018 va publicar, amb Ara Llibres, Dies que duraran anys, el segon llibre de no-ficció en català més venut d’aquell any, que ha estat traduït al castellà i a l’anglès i que va ser premiat pel Gremi d’Arts Gràfiques de Catalunya, que reconeix el millor llibre imprès de l’any.

Es pot lluitar contra el feixisme amb una càmera?

Jo crec que sí, tenint en compte que es pot fer fent periodisme. En el meu cas, crec que des del periodisme gràfic es pot fer, sense cap mena de dubte. En Xavier Vinader, periodista, deia que de vegades la ploma pot ser més poderosa que una arma de foc, jo hi afegiria que una càmera també. És la meva manera de fer política, sens dubte.

Al teu darrer llibre Tots els colors del negre (Ara Llibres) dius: «He creuat mitja Europa intentant conèixer l’enemic, però com més respostes trobo més preguntes em faig. Segueixo convençut dels meus ideals, però ara tinc clar que la nit serà molt més fosca del que ens pensem. Som just en aquell punt tan ben definit per Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”». Deixa’m fer de Carles Porta: què podem fer per posar llum a aquesta foscor?

Doncs, per començar, conèixer aquest enemic tan gran i tan poderós que tenim davant que és l’extrema dreta i entendre com funciona. Jo crec que això és el principal, i això ho podem fer tots. No cal ser valent. No cal tenir habilitats de superhome. Jo crec que conèixer ja és molt.

El 2013 vas ser amenaçat de mort per l’extrema dreta. La teva imatge i les teves dades es difonien pels fòrums ultres. El 2018 es va consumar una agressió física contra la teva persona. Com es viu sota aquesta amenaça?  

Doncs visc amb certa normalitat. Viure amb por és molt pesat, és molt feixuc i no és vida. Per tant, procuro fer vida més o menys normal, tenint en compte les meves circumstàncies i prenent certes precaucions diàries des de ja fa molts anys. Però intento que això no em suposi un trasbals en el meu dia a dia, malgrat que ha suposat fer moltes coses que no són o no haurien de ser normals. Així i tot, intento viure amb normalitat. És que si no, no es pot viure.

Subscrius el “Ni oblit ni perdó”?

Sí.

Creus que el Procés ha estat l’aglutinador de l’extrema dreta espanyola? 

No. El que ha estat l’aglutinador de l’extrema dreta ha estat el reagrupament del nacionalisme espanyol amb l’excusa de l’independentisme català. Qui ha legitimat l’extrema dreta a l’Estat ha estat l’espanyolisme. El nacionalisme espanyol ha vist l’extrema dreta com un actor necessari i que podia ser democratitzable. És a dir, quan el PSC es manifestava amb Vox legitimava aquest espai de l’extrema dreta, i això ho ha fet diverses vegades darrere pancartes de Societat Civil Catalana durant els mesos immediats del procés del referèndum independentista 2017-2018. Això va passar. 

Què hem fet malament perquè l’extrema dreta entri al parlament amb onze representants?

Doncs probablement algú li va posar una catifa vermella amb actituds i amb discursos propis de l’extrema dreta. I em refereixo, per exemple, a Ciutadans o al PSC. Al cap i a la fi, acabes legitimant l’espai de l’extrema dreta. Ara, el que diu Vox, tenint en compte el que deia Ciutadans a la passada legislatura amb trenta-sis diputats, no sona tan estrany, ja ho han normalitzat. Per tant, els responsables de l’aparició de l’extrema dreta han estat, sobretot, el bloc espanyolista PSC, PP i Ciutadans.

Preparant l’entrevista he cercat i descobert molta informació del Jordi Borràs lluitador antifeixista compromès socialment, però poca del Jordi Borràs fotògraf. Intentem, doncs, conèixer una mica més aquesta segona faceta.

És Dies que duraran anys el teu treball més íntim?

No, segurament el meu treball més íntim és aquest darrer llibre, Tots els colors del negre. Malgrat que Dies que duraran anys probablement és el més conegut: jo m’atreviria a dir que és el llibre de fotografia més venut a Catalunya, com a mínim en llengua catalana segur, perquè se’n van arribar a editar 50.000 exemplars, és una barbaritat. Però segurament el més íntim i personal és el meu darrer llibre.

Després de l’acció viscuda en molts dels teus reportatges, vas recórrer milers de quilòmetres capturant la Catalunya desèrtica a causa del confinament per a l’exposició “Catalunya any 0. Veure el virus”. Què va representar?

Un treball de documentació gràfica, sobretot. Aquest llibre tracta sobre la pandèmia. És un llibre que segurament tindrà més valor d’aquí deu, quinze o vint anys que no pas en el moment de fer-lo, perquè parla d’un moment sociopolític molt concret, que és l’esclat de la pandèmia. Segurament aquestes fotos, d’aquí a uns anys, ens semblaran molt increïbles. Actualment, ho tenim molt a prop, tenim molt propers aquests records.

Ets un periodista amb càmera o un fotògraf amb ploma?

Doncs no t’ho sabria dir. Per mi, al periodisme tant li fa l’eina que utilitzis. Per tant, segurament soc més periodista amb càmera que no pas fotògraf amb ploma, perquè el que a mi m’interessa en general no és la fotografia com a tal, sinó el fet d’explicar històries. La fotografia és una tècnica que em permet contar les històries d’una determinada manera. Per tant, segurament em sento més  identificat amb el periodisme que amb la tècnica fotogràfica.

Ets el cap de fotografia de La Mira. Quines són les funcions d’aquest càrrec?

Doncs bàsicament vetllar perquè els continguts gràfics de la revista siguin òptims, coherents, i coordinar els col·laboradors de fotografia. Aquestes són les funcions principals.

Quina és la foto que mai hauries volgut fer?

Moltes, eh? Però, per exemple, les fotos de l’atemptat a la Rambla, sense cap mena de dubte.

I la que més t’agradaria fer?

La del dia que Catalunya sigui independent.

T’has autocensurat alguna fotografia? Per què?

Sí, moltes vegades, sobretot i bàsicament perquè de vegades hi ha fotografies que poden portar possibles conseqüències penals a terceres persones i això seria molt injust. Moltes vegades es pot utilitzar una fotografia per anar en contra d’algú que senzillament s’està manifestant. Per tant, en aquest sentit, són censurades per prevenció.

Al nostre fotoclub hi ha molts aficionats a la foto de carrer, tots espantats amb possibles denúncies que puguin interposar gent que apareix a les nostres fotos. Tu has tingut problemes amb això? Com ho fas?

Bàsicament, el fotoperiodisme està per sobre del dret. És a dir, el dret a la informació està per sobre del dret a la pròpia imatge. Per tant, en aquest sentit els periodistes juguem amb cert avantatge, perquè en cas d’un litigi judicial el que mana és el dret a la informació per sobre del dret a la imatge. Això que en altres casos, com la publicitat o l’obra artística, ja no és així. Però hem d’entendre, sobretot, que quan estàs a la via pública el dret d’imatge és relatiu i només es té en compte, en general, en primers plans. És un tema bastant complicat, perquè a més a més la llei és bastant interpretable en aquest sentit. Però no he tingut problemes; alguna vegada que m’han amenaçat de denunciar-me, els he dit: “endavant, denuncieu-me”, perquè és que tenen les de perdre. Finalment no ha acabat succeint. Tanmateix, és molt pesat treballar així. 

Al Fotoclub Poblenou tenim un concurs mensual on les fotografies presentades reben la puntuació dels socis. Què li diries a l’autor/a de la fotografia guanyadora? I al de la que no ha obtingut cap punt?

No sé exactament què els diria. La foto que no ha tingut cap punt, doncs  mira, que a la següent hi haurà més sort. I a la guanyadora, felicitats.
La fotografia té un component d’atzar. Evidentment, per fer una bona foto hi has de ser. Algunes de les meves millors fotos han estat fruit de l’atzar. És un atzar relatiu, perquè, és clar, per poder fer la foto hi has hagut de ser. Per tant, la presència, el fet de ser present als llocs, és molt important.

Com a autodidacte, què és el que més et va ajudar en el teu procés d’aprenentatge?

Doncs bàsicament la pràctica. Jo crec que això és la clau de qualsevol tècnica de qualsevol ofici. El fet de fer fotos és la manera d’aprendre, però també fixant-te en companys. El fet de treballar al carrer i treballar amb companys i veure com ho fan, això també és molt important.

Amb l’arribada dels telèfons mòbils, la fotografia s’ha democratitzat. Tothom porta una càmera a la butxaca, tothom fa fotos. Creus que l’increment de la quantitat de fotos ha implicat també un augment de la qualitat? 

No. No té per què. La quantitat no sempre va lligada a la qualitat. El que passa és que sí que hi ha més varietat; com que hi ha més varietat ens pot semblar que hi ha més qualitat, perquè podem veure més fotografies bones. Però si agafem el telèfon mòbil de qualsevol persona segurament el noranta-cinc per cent de les fotos que hi trobem no valen res. Disparar més no vol dir fer millors fotos. 

Vivim en l’era dels likes, rarament s’emet una crítica i encara menys s’accepta. Què creus que ajuda més a construir-se com a fotògraf, un like o un dislike? 

Doncs ni una cosa ni l’altra. Això alimenta l’ego. No et fa fer millors fotos. Us ho deia abans, crec que la manera de fer bones fotos és veure’n moltes i fer-ne moltes.

Et plantejo un hipotètic escenari. Demà el president Puigdemont torna a Catalunya, immediatament és empresonat i es produeix una gran reacció social amb manifestacions de tota mena al carrer. Decideixo sortir amb la meva càmera a fer d’èmul de Jordi Borràs. 
– Hauria de fer-ho? Sí, no? Per què? 
– Quin equip trio? Càmera (rèflex, mirrorless…), òptiques (fixes, zoom, focals més adequades…)?
– Quin mode d’exposició trio? Manual, automàtic, prioritat diafragma, prioritat velocitat…?
– Quina estratègia segueixo? On em col·loco, en què em fixo…?
– He de témer més algun possible manifestant violent o els cossos de seguretat?
– Què he de fer sempre?
– Què no de fer mai?

Hi ha moltes preguntes! Bé intento resumir. Jo crec que si ets aficionat a la fotografia i vols fer fotos, què t’impedeix anar-hi? Jo l’únic que et diria és que si estàs treballant al costat de fotoperiodistes que s’estan guanyant les garrofes els respectis, perquè és la seva feina. I dins del que fem nosaltres ja procurem fer la feina bé i a gust. Moltes vegades, quan hi ha aquests grans esdeveniments, et trobes aficionats a la foto que volen sortir, perquè tenen tot el dret a sortir a fer fotos, evidentment, i mai se m’acudiria dir res a ningú. Però el problema ve quan ells volen estar a primera fila. Entre els fotoperiodistes, qui està a primera fila és qui ha arribat primer. Moltes vegades et trobes gent que no sap de què va la història i se’t fot davant. Els has de dir: “No, no, perdona, jo aquí fa una hora que m’espero, tu passa darrere o ajup-te”. Nosaltres sempre treballem així, respectant molt el company, i malauradament qui no coneix l’ofici moltes vegades no ho respecta. I això sí que ens distorsiona molt, perquè nosaltres no estem allà per passar l’estona, nosaltres estem allà per pagar el lloguer i el menjar dels nostres fills. Per tant, ens hi va molt en el fet de fer una foto o no fer-la.

Jo et diria: ves-hi amb un equip prou variat, des d’un gran angular fins a un bon tele, sempre òptiques el màxim de lluminoses possible. Jo procuro treballar amb f/2.8 i acostumo a portar focals de 24 a 200 mm, un 24/70 i un 70/200 com a mínim. I, a banda d’això, sempre m’agrada dur alguna òptica fixa o lluminosa, tipus un 35 o un 50 mm. A mi particularment m’agrada molt el 35 mm fix, i en manifestacions encara més. 

Procura, si no saps de què va l’assumpte, fixar-te en què fan els companys, com treballen, cap a on van, quan hi van, quan es retiren. Procura entendre-ho, perquè probablement les coses les fan per algun motiu, i estigues sempre a dins d’allà on passen les coses. És a dir, jo en una manifestació difícilment tiro de teleobjectiu, potser el porto més per a detalls o per fer un retrat en primer pla que no pas per cobrir el que passa en la manifestació. Fins i tot, amb un 16/35 mm la podràs fer bé, perquè s’ha d’estar a dins de les manifestacions, no es pot fer una manifestació amb un tele. Per tant, jo en això soc molt de la lliga del 35 mm, insisteixo.

Quan tornes de fer un reportatge, quin mètode segueixes per triar les fotos que aniran a la paperera i les que sobreviuran?

Per començar, a la paperera no n’hi va cap. Jo no llenço mai cap foto, ho guardo tot sempre. El que sí que faig és descarregar-ho tot al Lightroom. Importo les fotos i llavors miro les diapositives, i a partir d’allà miro amb detall quines m’interessen. És a dir, miro els contactes, trio i revelo, el mètode tradicional, vaja.

Què ha de tenir una bona fotografia?

Jo crec que el que ha de fer és, en el cas del fotoperiodisme, explicar, ha de transmetre. Jo crec que en el fotoperiodisme és més primordial explicar que no pas que aquella foto sigui cent per cent d’una tècnica acuradíssima. Una foto que tingui un punt de trepidació, però que expliqui, que funcioni, per mi té més validesa que una foto tècnicament perfecta, però que no em digui res. Per tant, en aquest sentit, el fotoperiodisme canvia una mica les regles del joc.

En algun lloc he llegit que signes la famosa frase de Robert Capa “Si les teves fotografies no són prou bones és perquè no ets prou a prop”.  I ja sabem com va acabar el bo d’en Robert. No tens por?

Doncs mira, això és el que deia abans, allò de la lliga del 35 mm, per fer bones fotos has de ser a dins. En Robert Capa, si no falla la memòria, va trepitjar una mina. La por és un sentiment lògic de l’espècie humana i de vegades va bé tenir-la a prop perquè, al cap i a la fi, el que et fa és tenir cautela. Jo soc una persona molt prudent i, malgrat que firmi aquesta frase de Robert Capa, procuro estar sempre al cas d’allò que faig i deixo de fer. Per tant, la por, en aquest sentit, va bé per poder cobrir-me les espatlles.

Com classificaries el nivell cultura audiovisual a Catalunya?

És molt difícil fer-ho així… Pel broc gros, jo diria que hi ha bon i molt interès per la fotografia. Només cal veure les cues al World Press Photo cada any. La fotografia és admirada, és estimada. Una altra cosa és que des dels mitjans o fins i tot des de la Conselleria de Cultura es sigui conseqüent amb això. Jo crec que la fotografia som els germanets pobres de la cultura, del món cultural, i el fotoperiodisme encara més, sense cap mena de dubte. A més, cal veure com, per exemple, la compra d’obres del Museu Nacional d’Art de Catalunya maltracta el fotoperiodisme, és una categoria de tercera. És una cosa que em sap molt de greu i que no entendré mai per què és així. Però vaja, jo crec que en general el públic respecta la fotografia, és estimada i admirada.

Somiem: tens un any al davant i pressupost il·limitat. Quin projecte fotogràfic portaries a terme?

Doncs no t’ho sabria dir. Últimament m’està agafant molt pels pastors. No descarto passar-me l’any sencer fent pastors a Catalunya. Segurament seria molt  interessant.

Res és blanc o negre, però juguem una mica amb una bateria de preguntes duals:
RAW o JPG?

RAW,

Rèflex o mirrorless?

Darrerament mirroless, ja he fet el canvi total.

35 mm o 200 mm?

35 mm sempre.

Paper o PDF?

Depèn, però si pot ser en paper.

Blanc i negre o color?

Depèn, però normalment acostumo a publicar en color.

Apujo l’ISO o disparo el flaix?

Apujo l’ISO, el flaix de nit, mal assumpte. 

Il·lustrador o fotoperiodista?

Fotoperiodista.

Una imatge o mil paraules?

Doncs jo et diria que una imatge i mil paraules.

Dret a la informació o dret a la intimitat?

Dret a la informació.

Vito Corleone o Tony Soprano?

Mira, ni l’un ni l’altre: Xavier Cugat, que també era una mica amic de tota aquesta tropa.

Per acabar: un fotògraf?

Trobo que és molt cruel dir-ne només un, perquè n’hi ha molts. Jo soc poc mitòman, també t’ho diré. Jo diria que qualsevol dels companys fotoperiodistes que surten al carrer cada dia a Catalunya per mi són els meus referents. Sens dubte.

Una pel·lícula?

Uf! És molt fotut dir només una pel·lícula. No te’n sabria dir només una. Em sap greu, eh? Però és que no, no em facis triar. És com si fas triar un fotògraf. Mira: si trio pel·lícula, qualsevol de Quentin Tarantino, que per mi és un dels grans.

Vencerem el feixisme?

Esperem, esperem-ho, però ens hi hauríem de posar ja per fer-ho.

Assolirem la independència?

Doncs el mateix diria, de fet una cosa va molt lligada a l’altra. Però una cosa està clara: l’estat espanyol s’ha anat desintegrant amb els anys d’aquell imperi en què mai no es ponia el sol; poc et queda i res és permanent. La integritat d’Espanya probablement tampoc.

En fi, espero haver-vos ajudat. Gràcies per l’entrevista. Salut!

Moltes gràcies.
Salut i fotos!

Galeries d’imatges i enllaços

Totes les imatges © Jordi Borràs.

Enllaços:

• Web: jborras.cat/galeries
• Instagram: https://www.instagram.com/jordiborrasfoto/
• Twitter: twitter.com/jordiborras
• Facebook: https://www.facebook.com/borrasjordi