Psicologia del color. Goethe versus Newton (o no)

“El color afecta la nostra vida. És físic: el veiem. Comunica: rebem informació del llenguatge del color. És emocional: desperta els nostres sentits.”

Bride M. Whelan

Aquesta secció em dona l’oportunitat d’avançar en el meu propòsit d’estudiar els vincles i connexions entre dues de les meves passions. Per una banda, la fotografia, com a mitjà d’expressió que em permet mirar i copsar de maneres diferents allò que m’envolta; per l’altra, la psicologia, que m’ha ajudat i m’ajuda a ampliar la comprensió del comportament humà. En el camí d’aprenentatge de totes dues, pel qual continuo transitant, les visc com a finestres obertes que em generen multitud d’opcions i preguntes –també algunes respostes– que nodreixen els meus mons interior i exterior, n’eixamplen la perspectiva i hi donen sentit.

La psicologia del color, sens dubte, és un bon exemple d’aquests vincles, ja que estudia de quina manera el color pot afectar la percepció i el comportament humans.

En primer lloc: què és el color? Tot i que tendim a referir-nos-hi com si fos quelcom dotat d’entitat pròpia, com una característica d’un objecte, el color és una experiència sensorial: podem definir-lo com la sensació que es produeix en un observador per l’efecte que provoquen en la retina de l’ull l’energia lluminosa de certes longituds d’ona. Però mirem d’anar més enllà d’aquesta definició, perquè el color també és emoció.

Antecedents

Aristòtil (Grècia, 384-322 aC) sostenia que els colors tenien un origen comú, i els colors bàsics eren els de la terra, el foc, l’aigua i el cel.

Abans que es desenvolupés l’escriptura, les societats humanes registraven, mitjançant pintures i gravats sobre pedra, una important part dels seus pensaments, vivències i creences. Documenten el nostre passat més llunyà innumerables representacions com animals, plantes, escenes de la vida quotidiana, objectes, signes, figures geomètriques… Els nostres ancestres van fer servir substàncies minerals, argiles, arrels i altres productes de la natura per obtenir pigments que anaven des del negre al blanc, passant per una àmplia gamma de vermells, taronges, ocres i grocs.

Leonardo da Vinci considera que el color bàsic més important és el blanc, perquè és el receptor de la resta de colors.

Remuntem-nos ara a la Grècia Antiga: Aristòtil (Grècia, 384-322 aC) sostenia que els colors tenien un origen comú, i els colors bàsics eren els de la terra, el foc, l’aigua i el cel. La resta eren combinacions d’aquests. Per a ell, la foscor és l’absència de llum, i de la barreja de les dues, foscor i llum, sorgien totes les variacions cromàtiques.

No és fins al Renaixement que Leonardo da Vinci (Itàlia, 1452- França, 1519) fa una rellevant aportació a les teories anteriors amb la incorporació del blanc i el negre, que fins aleshores no es consideraven colors. Leonardo considera que el color bàsic més important és el blanc, perquè és el receptor de la resta de colors. Després del blanc, classifica els colors, per ordre d’importància, de la manera següent: el groc (la terra); el verd (l’aigua); el blau (el cel); el vermell (el foc), i el negre (la foscor, el color que ens priva de la resta).

Al segle XVII tot canvia: es comença a desenvolupar formalment la comprensió del color amb les aportacions d’Isaac Newton. I pràcticament un segle després és quan sorgeix una teoria del color relacionada amb l’experiència emocional humana, amb Johann Wolfgang von Goethe. Detinguem-nos en aquests dos autors.

La teoria del color de Newton

Isaac Newton (Anglaterra, 1642 – 1727), amb les seves aportacions al món en física, astronomia i matemàtiques, ha estat una peça clau per establir les bases de la ciència moderna.

Newton va demostrar, de forma científica, que els colors provenen de la llum del sol. El 1704 publica Opticks: or, a treatise of the reflexions, refractions, inflexions and colours of light. Also two treatises of the species and magnitude of curvilinear figures, on presenta els seus estudis sobre l’origen i la naturalesa de la llum. Alhora, planteja els principis de l’òptica i la teoria del color.

El físic britànic porta a terme un seguit d’experiments al laboratori per entendre el fenomen dels colors. Per a això, fa un petit forat en la paret d’una habitació fosca i tot seguit refracta la llum blanca amb un prisma de vidre que descomponia el feix de llum en set raigs, formant els colors de l’arc de Sant Martí, els anomenats colors de l’espectre: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat. Newton va observar que aquests colors sempre apareixien en el mateix ordre.

Newton va demostrar, de forma científica, que els colors provenen de la llum del sol.

Newton conclou que la llum blanca, la llum solar, és la suma d’aquests colors, els colors de l’espectre. I la seva separació (dispersió cromàtica) es deu al fet que cadascun dels colors es desviava o refractava una quantitat diferent quan el raig passava a través del prisma. Després va pensar que si tots els colors estaven continguts en el feix de llum blanca a la sortida del prisma, si els combinava de nou, produirien llum blanca. Així que Newton va col·locar un altre prisma en la ruta del raig multicolor, però invertit. I, en efecte, tenia raó: en combinar-se novament, es produïa la llum blanca.

A Optiks, Newton explica el seu model amb un cercle cromàtic. Aquest cercle primerenc té com a base les combinacions que observa en el seu experiment amb els prismes. Distingeix set colors en l’espectre i els disposa en el perímetre d’un cercle dividit en set parts, al centre del qual hi ha la llum blanca. Newton tracta d’establir una correspondència entre l’espectre cromàtic i les set notes de l’escala musical diatònica, que també té intervals desiguals.

En el centre de cada arc de circumferència hi ha el color típic de la denominació i apareix, a més, un petit cercle la mida del qual és proporcional a “la quantitat de raigs que formen aquest color”. Construeix el concepte de raig com a forma de la llum. La llum és color.

Molt temps després es va acabar demostrant que la llum tenia una naturalesa ondulatòria. Encara, doncs, que la teoria de Newton presenta clares imperfeccions, va suposar una fita pionera de les representacions en diagrames i cercles cromàtics al llarg dels segles posteriors, i avenços rellevants en el camp de la física.

La teoria del color de Goethe

Johann Wolfgang von Goethe (Alemanya, 1749-1832) és conegut, fonamentalment, com a poeta, dramaturg i novel·lista, i es considera la figura literària alemanya més rellevant de l’època moderna.

Goethe es fa una pregunta: “Un vestit vermell continua sent vermell quan ningú el mira?” És a dir: sense percepció, sense la mirada humana, no hi ha color. 

A l’autor de Faust, però, també el captivaven els fenòmens naturals que l’envoltaven. Així, es va interessar molt pel treball de Newton, però posteriorment va anar prenent distància del seu enfocament en relació amb la física de la llum: tant la percepció com la foscor prenen rellevància a l’hora de generar els colors. Newton creu que són a la llum, mentre que Goethe pensa que hi ha implicats tant la llum com la foscor, així com el fenomen visual que té lloc a l’ull.

Goethe es fa una pregunta: “Un vestit vermell continua sent vermell quan ningú el mira?” És a dir: sense percepció, sense la mirada humana, no hi ha color. Així, a més de la matèria i de la llum, s’hi involucra un tercer element, que és la nostra percepció de l’objecte.

Afirma que per produir el color calen llum i tenebres, llum i no-llum. Així, els colors són “fronteres entre la llum i la foscor”.

En la seva Teoria dels colors (Zur Farbenlehre, (1810), que el mateix Goethe reconeix com la seva obra més important, desenvolupa la teoria de les polaritats, la qual estudia els colors des de les seves relacions simbòliques i el seu vincle amb el subjecte. Així “el negre, representant de la foscor, deixa l’òrgan visual en estat de repòs; en canvi, el blanc, lloctinent de la llum, l’excita.” Posteriorment amplia la teoria a altres polaritats cromàtiques, com la de la temperatura (colors càlids i freds) o la dels colors actius i passius.

Els principis de la polaritat es regeixen per lleis naturals amb forces de signe contrari, confrontades. Per a això, Goethe pren idees de la Naturphilosophie, corrent filosòfic de l’idealisme alemany associat al romanticisme. Goethe afirma que per produir el color calen llum i tenebres, llum i no-llum. Així, els colors són “fronteres entre la llum i la foscor”.

Per a Goethe, doncs, els colors són gradacions del contacte de la llum amb la foscor. El groc és la primera variació, i el blau, l’última, la més pròxima a l’ombra. En el seu cèlebre cercle cromàtic es poden distingir dues polaritats confrontades:

• Un costat actiu: la claror i la llum: vermell, taronja i groc
• Un costat passiu: la foscor, les tenebres, el negre: verd, blau i violat
  

En la roda cromàtica de Goethe es mostren dos cercles concèntrics amb tres parells de colors oposats, confrontats, on es mostren sis colors elementals: porpra/vermell (purpur)  –posteriorment es va considerar que per a Goethe el porpra era un color més semblant al magenta– ; taronja (orange); groc (gelb); verd (grün); blau (blau), i violat (violett).

Goethe va assignar qualitats estètiques als colors: bonic (schön) per al porpra/vermell; preciós o noble (edel) per al taronja; bo (gut) per al groc; útil (nützlich) per al verd; comú (gemein) per al blau, i innecessari (unnötig) per al violat.

Pretenia una observació de la natura que s’ocupés dels colors, […] com a coneixement filosòfic procedent de la pràctica de l’art.

Aquestes sis qualitats es van associar a quatre categories de cognició humana: racional (vernunf) al bell i noble (vermell/porpra i taronja); intel·lectual (verstand) al bo i útil (groc i verd); sensual (simlichkeit) a l’útil i comú (verd i blau), i imaginació (phantasie), tant a l’innecessari com al bell (porpra/vermell).

Podem observar similituds en les rodes cromàtiques de Newton i Goethe, per bé que, en contrast amb la del primer, que consta dels set colors convencionals, la del segon proposa un cercle simètric, de sis colors. Es tracta d’una innovació crucial en l’època, perquè els colors s’agrupen en parells i s’observen la simetria i la complementarietat que Goethe considerava fonamentals. Així mateix, s’hi afegeix l’impacte emocional que el color té sobre les persones.

Goethe pretenia anar més enllà de les ciències naturals i va considerar Newton com un estafador. Pensava que la interpretació de Newton del color era quelcom semblant a la descripció d’una rosa com a un conjunt de partícules subatòmiques de color vermell uniforme, menystenint així la bellesa, l’essència de la flor.

Cal tenir en compte que en l’època de Goethe les ciències naturals eren les que representaven un principi superior, i ell considerava que la seva naturalesa era artificial. Goethe pretenia una observació de la natura que s’ocupés dels colors, però no com a ciència natural, sinó com a coneixement filosòfic procedent de la pràctica de l’art. Així, doncs, la seva intenció era construir un sistema jeràrquic, amb colors inferiors i superiors, en contraposició amb la física, en què cada color prenia la mateixa importància.

La seva teoria dels colors no va ser acceptada per la ciència, la qual li va retreure […] que les seves conclusions no es podien contrastar. 

Goethe pensava que la percepció sensorial té rellevància perquè ens serveix per establir enllaços amb el món. I considerava que, en contacte amb un determinat color, aquest se sincronitza amb l’esperit de la persona i produeix un efecte important en el seu estat d’ànim.

La percepció del color està condicionada sobre la base de les diferències físiques entre persones, els seus sistemes visuals; a més, cal tenir en compte que cadascú té les seves preferències pel que fa als colors. No obstant això, pràcticament tothom percep, en major o menor grau, reaccions físiques davant de certs colors. Per exemple, en relació amb els colors freds i els càlids, probablement no sentirem el mateix si som en una habitació pintada de blau que en una pintada de taronja. Tot i la subjectivitat de cadascú, doncs, aquestes sensacions són comunes en la majoria de nosaltres.

Goethe ha estat, doncs, un dels pioners de l’anàlisi del color del punt de vista psicològic.

Goethe va ser molt venerat com a poeta, però la seva teoria dels colors no va ser acceptada per la ciència, la qual li va retreure que només prenia en consideració allò que confirmava els seus principis i que les seves conclusions no es podien contrastar. Les seves aportacions no van canviar, doncs, l’acceptació general dels principis newtonians, però sí que van comportar una crítica a les postures reduccionistes científiques imperants. Així mateix, la seva investigació es va convertir en punt de referència per a algunes figures cabdals, com Shopenhauer o Wittgenstein.

Hem vist dos enfocaments diferents sobre una mateixa qüestió. La controvèrsia Newton versus Goethe és ben coneguda. No obstant això, no es pot mesurar l’un amb els paràmetres de l’altre, i viceversa.

Les aportacions de Goethe mantenen rellevància encara avui dia, i algunes de les seves consideracions sobre la percepció, la psicologia o l’estètica del color continuen vigents. Goethe ha estat, doncs, un dels pioners de l’anàlisi del color del punt de vista psicològic, i les seves teories són la base i l’esperó per continuar explorant l’impacte dels colors en l’estat d’ànim de les persones.

Psicologia del color i fotografia

Eva Heller (Alemanya, 1948-2008), psicòloga, sociòloga i professora de teoria de la comunicació i psicologia del color, assenyala que els colors i els sentiments no es combinen de manera accidental. No els associem perquè ens agradin en major o menor grau, sinó que són el fruit d’experiències universals que arrelen, des de la nostra infància, en el nostre pensament i el nostre llenguatge. També hi incideix, així mateix, la cultura.

La manera com fem servir el color en les nostres imatges té un efecte en la percepció dels espectadors.

Sens dubte, el color és quelcom molt potent: té la capacitat d’influir en els nostres estats d’ànim. Els colors tenen el seu efecte, en funció del context, tenen un significat i són capaços de causar-nos impactes emocionals. Esdevenen una poderosa eina de comunicació. Per això, tot i que la psicologia del color és una àrea encara no prou desenvolupada i investigada empíricament, té una creixent influència en l’art, el disseny o el màrqueting, entre d’altres.

Podem aplicar tot això a la fotografia? Sens dubte, la manera com fem servir el color en les nostres imatges té un efecte en la percepció dels espectadors. Si, a més de l’enquadrament o els pesos visuals, tenim en compte l’organització dels colors, potser podrem fer que el missatge que volem transmetre sigui més efectiu.

Potser podríem provar d’anar més enllà del nostre gust personal envers els colors… Si som coneixedors dels efectes que els colors tenen en les persones, segurament comptarem amb més recursos perquè, en determinats casos, les nostres fotografies puguin arribar a comunicar i transmetre més. I, per descomptat, això inclou utilitzar el color… o prescindir-ne.

L’aspecte psicològic, doncs, esdevé fonamental si volem treballar amb les nostres fotografies en aquest sentit. En continuarem parlant.